La setmana passada la Carme Fenoll reivindicava més Roses a la nostra societat. Més Roses Regàs concretament. Segueixo el fil per reivindicar més dones que ens ajuden a fer una societat més justa i més solidària, amb o sense, nom de flor.
El passat dissabte amb la gent del consell de redacció de la Torre Ferrera, una modesta revista local del poble de Mont-ras, vàrem tenir el goig de compartir un dinar de ‘La Garoinada’ al Far de Sant Sebastià amb dues dones excepcionals.
Una de molt coneguda, la Pilarín Bayés, una vigatana de 78 anys que ha il·lustrat prop d’un miler de llibres i publicacions, moltes de les quals tots hem tingut a les mans.
Activista de la llengua i la cultura catalana, compromesa social i políticament, es belluga en qualsevol ambient encomanant entusiasme i alegria. No hi ha entitat cultural o social d’aquest país que no li hagi demanat una postal, un calendari o un dibuix. I la Pilarín els fa sempre que es tracta d’ajudar. Cal dir que els fa com xurros. En un quadern de pintar o en un tovalló de paper.
L’altra és la Cristina Cabañas, una dona jove i discreta, a qui la vida va jugar una molt mala passada i que, lluny d’arrugar-se, s’ha posat al capdavant d’una gran empresa turística, cuida i educa tres fills menuts i treu temps de sota les pedres per estar al costat -i al capdavant quan cal- de la lluita contra el càncer, de la recollida d’aliments, de la integració laboral de menors estrangers no acompanyats o de qualsevol causa o persona que la pugui necessitar.
Són aquesta mena de persones que quan les tens al costat et sents petit, que les escoltes embadalit i que quan marxen, saps que el compromís per a fer un món millor és irrenunciable.
