L’altre dia passejant per un dels indrets de la nostra comarca, concretament a una de les seves ciutats, vaig topar amb un senyal que em va portar a un seguit de reflexions sobre quin és la idea de municipi que tenim actualment.
Doncs bé, allò que em va fer seure en un banc per pensar, no va ser altra cosa que un senyal de prohibició en una plaça pública. Concretament, el senyal de prohibició de jugar a pilota.
Fa uns anys, aquesta prohibició no només vés estat ignorada, sinó que la gent es vés preguntat per què? Fa uns anys, els carrers de la ciutat eren vida, eren el punt d’unió entre les persones, era aquell espai compartit i per compartir entre la ciutadania.
Avui en dia, i ara ja no parlo de senyals de prohibició, parlo de places, carrers, indrets, en definitiva, parlo del que representa per la societat actual la res-publika, la cosa pública. Em dóna la sensació que la ciutat, i parafrasejant una de les noves cançons del grup Manel, ha viscut un canvi de paradigma. Les places, els carrers ja no són allò que compartim, sinó aquell espai que transitem entre tots però que no sentim nostre. És aquell espai que el capitalisme ens ha fet veure com l’espai de trànsit per arribar a casa nostra, aquella propietat material que ens hem comprat. Tinc la sensació que la vida actual cada vegada més es viu en espais privats i menys en allò de tots, carrers I places.
Per tant, permeteu-me acabar dient: més carrers i places, més ciutats acollidores, més vida als espais públics.
