Potser perquè vam néixer massa aviat i no vàrem tenir gaires oportunitats de practicar altres esports, el futbol va esdevenir des de ben petits, el nostre esport preferit.
Jugàvem al carrer a la sortida de l’escola i els dies festius, amb els altres nens del barri. Carrers de terra, pantalons esparracats i vidres trencats que costaven més d’un càstig
Amb dos pedres marcant les respectives porteries i donada la poca amplària del carrer, que no es permetia llençar corners, aplicàvem una norma enlloc escrita, de que cada tres corners equivalien a un penal.
Van venir etapes millors. Encara adolescents vam començar a jugar en camps d’herba, amb públic a les grades, bons vestidors amb aigua calenta, que combinaven amb partits en camps de terra i aigua glaçada.
El futbol era el nostre esport i també la nostra passió. Una passió generalment de color blaugrana, que és va desfermar amb l’arribada d’un noi dels Països Baixos que jugava amb el 14 a l’esquena. Tots volíem assemblar-nos al Johann, quan vam veure al Barça guanyar títols. Llavors el futbol va esdevenir nostre per sempre.
Van passar uns anys i vàrem tornar a jugar a futbol, en camps petits i de terra, tots però, ara si, amb dutxes d’aigua calenta, mentre veiem com el nostre equip es feia notar a tota Europa i a l’estat havia posat fi al monopoli blanc.
Quan vam superar la cinquantena, vàrem penjar les botes en un racó d’armari. Només ens quedava mirar el futbol en directe o per la tele, i veure com jugaven els joves en estadis espectaculars amb les graderies plenes.
Gaudíem de la màgia del “gauxo” quan va aparèixer, al seu costat un noiet menut, que ens va enamorar des del primer dia que va sortir a l’estadi.
De llavors fins ara, han estat quinze anys de xalar veien futbol, quinze anys de guanyar tot allò que tant havíem anhelat, de mal acostumar-nos.
Segur que els de la meva edat, no tornarem a veure a ningú capaç de reunir a l’entorn d’un obelisc, més de dos milions de persones per dir gràcies a un jugador de futbol. Jo també m´hi sumo. Gràcies Leo.
