Ari Aster es va fer un nom en el cinema de terror amb la seva primera pel·lícula, la pertorbadora Hereditary. Hereditary és una bona pel·lícula de terror, tot i que el seu controvertit final podia plantejar alguns dubtes sobre la proposta. En aquest moment Aster va ser per alguns un messies del cinema de terror, menyspreant altres propostes més comercials. I Aster s’ho va creure. A Midsommar es vanagloria a ell mateix i es creu el Christopher Nolan del terror. Sigui com sigui, Midsommar m’ha semblat en una aixecada de camisa i si Aster ha de marcar com han de fer-se les pel·lícules de terror, em passo a la comèdia romàntica.
La trama de Midsommar gira al voltant de les festes paganes que en el cinema han estat tractades en títols de culte com a The Wicker Man de Robin Hardy, potser la pel·lícula més popular d’aquest subgènere, de la qual Midsommar en roba les bones idees, o més recentment a The Ritual, que podem veure en el catàleg de Netflix.
Els protagonistes són Dani i Christian, una parella a punt de desfer-se que no es desfà arran d’una tragèdia familiar que pateix Dani. Per superar-la, Dani s’apunta a un viatge que Christian havia planificat amb els seus amics en què havien de passar uns dies en un festival d’estiu en un poble suec. El que semblen unes vacances d’estiu en un lloc tranquil en què sempre hi ha llum solar, pren un caire pertorbador quan els habitants del poble els conviden a participar en un inquietant ritual durant el festival.
Midsommar té molts problemes, un d’ells de ritme. Després d’un inici impactant i contundent que ens posa en una situació interessant, la pel·lícula comença a perdre’s a mesura que avança la història. El metratge final de 140 minuts és allargassat i l’omple amb escenes contemplatives i diàlegs que no aporten res. La intenció del director és establir alguna mena de vincle amb l’espectador, cosa complicada perquè els personatges són estúpids i estan construïts en una plantilla bàsica de guions per a dummies. El cas és que no hi estableixes cap lligam i no t’importa res del que els pugui passar. No obstant això, els treballa igualment perquè busca l’impacte per més endavant. Malauradament, Aster fracassa i ens roba algunes escenes amb ells que, per mirar d’impactar-nos més endavant, cosa que no aconsegueix, no ens mostra.
El més destacat de la pel·lícula són els dos actors protagonistes, Florence Pugh, qui l’aguanta soleta, i Jack Reynolds, que sobre un personatge estereotipat, li dona la volta i mostra una fragilitat masculina que pocs actors s’haguessin atrevit. L’altre punt positiu és la imatge i l’escenografia.
El pitjor és el guió. Quan al principi de la pel·lícula un dels personatges anuncia als protagonistes que no poden entrar en un determinat lloc de la comunitat, ja saps que allí s’hi cou el pitjor i que d’alguna manera els protagonistes acabaran allí. Res extremadament greu encara, però hi ha un moment concret de la trama, ja endinsant-nos en la segona meitat, en què vaig començar a sortir-me’n inexorablement. Parlo de la reacció inversemblant dels personatges després del primer ritual. El que els motiva a quedar-se no és creïble i la pel·lícula cau en l’absurd.
Quan definitivament surto de Midsommar és la mitja hora final, que a part de previsible, és ridícula. Deixa d’inquietar-me i passa a convertir-se en una comèdia involuntària. No dono més detalls per no entrar en el terreny dels espòilers, però la cosa va a més fins a arribar a un final que ja no causa cap impacte i que arrenca les darreres rialles d’aquest despropòsit.
Aster s’ha cregut el millor i ha fet una pel·lícula que desprèn prepotència per la grandiloqüència i la gratuïtat de les situacions impactants. Aquesta història ens l’han explicat abans i mil vegades millor. No negaré que Aster té talent, però el fet de posar l’accent en les floritures i en situacions ridícules, el fan autocomplaent.
Midsommar vol ser una pel·lícula de terror postmoderna, però jo la definiria com a terror de l’Ikea. Aster busca premeditadament la pretensiositat per omplir un guió buit i sense cap mena de sentit. En tot cas, he rigut més en aquesta pel·lícula que no pas he viscut moments de tensió.
Si us agrada el cinema de terror, el millor que podeu fer és anar a veure Annabelle vuelve a casa, i si preferiu terror més independent i menys comercial, Bosque maldito. Com a mínim darrere d’aquestes pel·lícules no trobem un director que us vulgui alliçonar.
- Publicitat -
