Em rebenta aquella afirmació naïf de que d’aquesta pandèmia i de tota aquesta porqueria en sortirem millors que abans. No puc amb aquest optimisme cec, irracional, que únicament serveix per fugir. Entenc que n’hi ha que ho necessitin, per una qüestió d’higiene mental, però vaja, jo em sento millor apegat a la terra, sense fuetejar-me, però mirant de ser conscient sempre de la realitat que vivim. Respecte això de l’evasió, us puc dir, per l’experiència que tinc treballant amb companyies de teatre, especialment les familiars, que els propers mesos veurem, de fet ja n’estem veient, grans treballs, grans obres. Després de l’astorament inicial, de les dues primeres setmanes amb tot tancat i aturat i veient amb impotència com queien tots els bolos dels tres mesos següents, van començar a rodar els engranatges de la creació. Les companyies van començar a treure projectes que tenien en un calaix, o en van crear de nous, o simplement van aprofitar per accelerar projectes que no trobaven el seu lloc en una agenda plena d’actuacions. Però un procés de creació així no podia seguir un procés convencional, sobretot perquè els temps s’han allargat i les companyies han pogut treballar amb comoditat. Han sovintejat residències llarguíssimes en teatres que no tenien activitat de cara al públic. O assajos intensius durant llargs períodes de temps. Tot plegat ha redundat en espectacles mesurats. Acabats fins el darrer detall. Exactes. Amb bons treballs d’escenografia, d’il·luminació i de so. Amb el moviment apamat i interpretacions amb un munt de matisos. És per això que s’augura una època d’espectacles memorables, especialment en l’àmbit del teatre familiar, però també en el teatre per adults. Ves a saber si en sortirem millors, més bons o més ases de tot això, però el que sí tindrem serà millors espectacles. Afortunadament. I ara, amb el permís de l’autoritat incompetent, tothom a vacunar-se!
