Sisena entrega de la saga, en la qual repeteix per primera vegada un director, Christopher McQuarrie, responsable de Misión imposible: Nación secreta. El repartiment està encapçalat novament per Tom Cruise com a Ethan Hunt, i també repeteixen Rebecca Ferguson, Simon Pegg, Ving Rhames i Alec Baldwin. Qui no ha pogut repetir ha estat Jeremy Renner per compromisos amb Marvel Studios. Pel que fa a les noves incorporacions destaca Henry Cavill com a l’antagonista d’Ethan Hunt.
Per primera vegada en la història de la saga, aquesta entrega és una continuació directa de la trama de la pel·lícula anterior. Quan Ethan Hunt pren la decisió de salvar els seus companys per damunt de la missió que li han encarregat, provoca que es desencadeni una amenaça nuclear sobre el planeta. Això el situa en contra la nova directora de la CIA. En el joc entraran els Apòstols, els seguidors de l’anarquista Solomon Lane, que intentaran alliberar el seu líder i sembrar el caos mundial aniquilant a un terç de la població.
La franquícia va donar un tomb a partir de la tercera pel·lícula, dirigida per J.J. Abrams. Des de llavors, Abrams ha assumit la producció de la resta, i l’ha convertit en la saga d’acció més important del segle XXI. Fallout podria haver arribat en un dels punts més alts, no només del gènere, sinó de la mateixa franquícia, tot i que és difícil dir-ho perquè l’anterior també tenia un nivell tan alt com aquesta.
La química entre els personatges i actors és molt bona, a més la relació de companyonia i odi entre Cruise i Cavill també. Sense necessitat d’aprofundir massa en els personatges, cosa que tampoc volem en una saga com Misión imposible, se’ns fa fàcil sentir empatia per aquesta colla d’espies. Tot i això, aquesta dinàmica de tants anys ajuda a fer que l’acció sigui millor i que realment t’importin les conseqüències. Tot això es fa més evident en la part final amb la reaparició d’un personatge important de la franquícia.
Les escenes d’acció són impecables, pràcticament perfectes si no són perfectes del tot. La caiguda en paracaigudes al buit, la lluita cos a cos en els lavabos, la persecució pels carrers de París amb cinc grups diferents perseguint-me amb diferents mitjans de transports, la carrera pels teulats de Londres i la lluita final amb helicòpters i precipici inclòs són d’una espectacularitat majúscula i difícilment les podrem oblidar. Si voleu parlar de Tom Cruise, mereix un capítol a part, o fer-li un monument. Com preferiu. Cruise continua conservant-se en una excel·lent forma física. No oblidem que ja té 56 anys i sembla que té corda per estona. L’actor no només insisteix a rodar ell mateix les escenes d’acció, sinó que aquestes siguin reals i l’ús del CGI sigui el mínim possible. Això ajuda al fet que com espectadors ens sentim immersos dins de la història i que la pel·lícula perduri amb els pas dels temps, ja que mai arribaran a cantar uns efectes especials que no existeixen.
Misión imposible: Fallout és acció real, ben coreografiada amb dosis adrenalina crua i pelada. Una superproducció majúscula que ja s’ha convertit en un referent del cinema d’acció i que serà del millor de l’any. Si aquest estiu només vas a veure una pel·lícula al cinema, ha de ser aquesta.
Per primera vegada en la història de la saga, aquesta entrega és una continuació directa de la trama de la pel·lícula anterior. Quan Ethan Hunt pren la decisió de salvar els seus companys per damunt de la missió que li han encarregat, provoca que es desencadeni una amenaça nuclear sobre el planeta. Això el situa en contra la nova directora de la CIA. En el joc entraran els Apòstols, els seguidors de l’anarquista Solomon Lane, que intentaran alliberar el seu líder i sembrar el caos mundial aniquilant a un terç de la població.
La franquícia va donar un tomb a partir de la tercera pel·lícula, dirigida per J.J. Abrams. Des de llavors, Abrams ha assumit la producció de la resta, i l’ha convertit en la saga d’acció més important del segle XXI. Fallout podria haver arribat en un dels punts més alts, no només del gènere, sinó de la mateixa franquícia, tot i que és difícil dir-ho perquè l’anterior també tenia un nivell tan alt com aquesta.
La química entre els personatges i actors és molt bona, a més la relació de companyonia i odi entre Cruise i Cavill també. Sense necessitat d’aprofundir massa en els personatges, cosa que tampoc volem en una saga com Misión imposible, se’ns fa fàcil sentir empatia per aquesta colla d’espies. Tot i això, aquesta dinàmica de tants anys ajuda a fer que l’acció sigui millor i que realment t’importin les conseqüències. Tot això es fa més evident en la part final amb la reaparició d’un personatge important de la franquícia.
Les escenes d’acció són impecables, pràcticament perfectes si no són perfectes del tot. La caiguda en paracaigudes al buit, la lluita cos a cos en els lavabos, la persecució pels carrers de París amb cinc grups diferents perseguint-me amb diferents mitjans de transports, la carrera pels teulats de Londres i la lluita final amb helicòpters i precipici inclòs són d’una espectacularitat majúscula i difícilment les podrem oblidar. Si voleu parlar de Tom Cruise, mereix un capítol a part, o fer-li un monument. Com preferiu. Cruise continua conservant-se en una excel·lent forma física. No oblidem que ja té 56 anys i sembla que té corda per estona. L’actor no només insisteix a rodar ell mateix les escenes d’acció, sinó que aquestes siguin reals i l’ús del CGI sigui el mínim possible. Això ajuda al fet que com espectadors ens sentim immersos dins de la història i que la pel·lícula perduri amb els pas dels temps, ja que mai arribaran a cantar uns efectes especials que no existeixen.
Misión imposible: Fallout és acció real, ben coreografiada amb dosis adrenalina crua i pelada. Una superproducció majúscula que ja s’ha convertit en un referent del cinema d’acció i que serà del millor de l’any. Si aquest estiu només vas a veure una pel·lícula al cinema, ha de ser aquesta.
- Publicitat -
