La mort de David Lynch ens deixa orfes d’una de les veus més transformadores del nostre temps. La seva obra, que m’ha acompanyat des de l’adolescència, no és només cinema; és una finestra inquietant cap als mons ocults que conviuen amb el nostre, sovint amagats darrere de façanes d’aparent normalitat. Aquests mons posen en qüestió tot allò que donem per fet.
Lynch va convertir el seu art en una eina subtil però poderosíssima per desemmascarar les estructures de poder i les mentides que les sostenen. Amb obres com Blue Velvet i Twin Peaks, va despullar la hipocresia d’una societat aparentment virtuosa, però plena de realitats insuportables. A L’Home Elefant, va explorar amb delicadesa la crueltat davant la diferència, i amb Cor Salvatge, ens va arrossegar en un viatge visceral que exposava, sense concessions, els límits de l’amor i el caos.
La seva mirada era capaç de capturar horrors —carnals, socials i morals— amb una intensitat que traspassava la pantalla i s’instal·lava en l’ànima de l’espectador. Era un visionari visual, però també un disseccionador de l’ànima humana. Hi ha més Dostoievski a les seves pel·lícules que en moltes adaptacions literàries, perquè els seus relats penetraven en les contradiccions més profundes i en els abismes del subconscient.
Ahir, a l’Empordà, durant la presentació de Los hechos de Key Biscayne de la Xita Rubert, es va citar una reflexió de Lynch: “No cal que les meves pel·lícules siguin entenedores; vull deixar espai a la intuïció de l’espectador perquè pugui somniar.” Aquesta idea encapsula el seu llegat: no buscava respostes tancades, sinó finestres que permetessin a cadascú explorar els seus propis significats.
Ell em va ensenyar a qüestionar la realitat, a explorar el que no es veu i a redescobrir els múltiples mons que habitem. Ara, amb la seva absència, queda el silenci d’una veu que sabia mirar el costat fosc de la llum i, alhora, ens mostrava a veure més enllà.
Potser la gran pregunta que ens deixa Lynch, i que em connecta amb la presentació de la Xita, és aquesta: com podem trobar bellesa i sentit en uns mons que s’encavalquen, desconcertants en la seva complexitat, però fascinants en les seves infinites possibilitats?
