M’agrada conèixer els pobles del voltant, però no des del punt de vista turístic nomes sinó sobre tot per saber com viuen, que els agrada, com celebren les festes, els diumenges i els dies importants per la família, si tenen cine o hi arriba de tant en tant teatre o concerts, i tantes coses com conformen la quotidianitat que es allò que mes s’acosta a la seva manera col·lectiva de ser. Es per això que hi vaig a l’un o a l’altre a fer la compra setmanal, a comprar segells al Servei de correus, a conèixer les empreses de ferreteria, de maquinaria o de jardineria i em diverteix veure lo diferents que son. I he arribat a la conclusió que no es pas perquè tots siguin de la mateixa contrada ni perquè tinguin una historia creuada entre els seus habitants ni per les qüestions geològiques que els fa mes que veïns. Potser una mica si, però lo que es veu del poble no respon pas, al menys no del tot, aquestes tòpiques o diguem-ne tradicionals formes de considerar-se pobles germans.
Passejant amunt i avall, entrant a comprar o a prendre un vas de vi en un bar, o mirant com tenen els jardins o els patis de l’escola, fins i tot la manera de encaixonar els bancs en una acera o pintant i marcant el lloc on han d’aparcar-se cotxes, motos o bicicletes, s’endevina quina ideologia hi ha o no hi ha en l’Ajuntament, sobre tot per la importància que es dona al benestar de la població o les avantatges que es donen a una part d’ella. I això si que es veu.
Axis pensava l’altre dia passejant per Mont Ras, un lloc petit però tant bonic, tant net, tan ben podats arbres i arbustos, tan ben indicat tot per la gent del poble i pels que no ho son i necessiten mes indicacions de direccions i llocs públics per no desorientar-se, que no em va fer falta de moment entrar a cap botiga. Vaig gaudir de l’ordre, la netedat, el color elegit i el seny de les indicacions en pàrquings, carrers i terrenys fets amb l’únic pensament no nomes d’ajudar a orientar-se a qui ho necessita sinó per donar una unitat quasi de dibuix insinuat a la totalitat del poble, sense ni ofendre per impositiu i mal fet ni desconcertar pel desori que provoca.
Va ser un passeig llarg, festiu per mi i em va encomanar una mena de pau social entesa quan vaig veure com sortien d’ordenats i calmats es nens i nenes de l’escola, com sortien també d’ordenats els cotxes del pàrquing, com estaven les aceres d’impol·lutes i sobre tot com lluïen els pots públics d’escombraries nets, tancats, ordenats sense ni un troc de paper o brutícia per terra.
Si, un preciós passeig per un poble arreglat buscant l’interès d’una vida fàcil, al menys la que depèn del govern on paguem els nostres impostos, que llueixen tots ¡oh meravella! una tipografia en els edificis oficials amb una passada d’unitat d’estil com si s’hagués encomanat de totes les petites manifestacions públiques de la mateixa manera, n’estava segura, de com rebien carrers, places, parets i espais públics la forma de pensar de qui dirigia el benestar del poble i estimava a tots els habitants, contant-hi els aspectes no humans de l’espai comú, les seves parets entre les que neixen, creixen i son educats i curats tots els veïns, on viuen i es guanyem la vida, on tenen amics i parents i on aprenen a ser amics i veïns, ajudant-se i comptant amb els servei públics que no son mes que el que ha d’ administrar amb seny i amor al poble la persona que una majoria d’ells mateixos ha elegits per disposar dels beneficis que aporta el seu treball. I em faltava encara tant pe veure!! I res em va fer canviar de parè..
Em va semblar quan encara caminava plena de sorpresa, calma i admiració que en comptes de tantes baralles i mals modos com vivim en la vida política, aquest seria un bon camí per arribar un dia a un mon millor.
