Abans d’anar a Cap Roig en Martí Saguer i un servidor hem estat conversant a veure com crèiem que seria el concert. Ell s’ha ocupat del reportatge fotogràfic i jo d’explicar tot el que ha passat en paraules. No sabíem si sent Cap Roig el públic estaria assegut o si de tant en tant s’aixecaria quan sonés algun dels seus grans èxits.
Us puc ben assegurar que cap dels dos ens imaginàvem que després dels instants previs, on sonava una música infernal que només convidava a marxar del recinte, ens arribaríem a trobar el que vam viure aquella nit de diumenge.
Jo em vaig pessigar i tot per veure si estava somiant o si estava a un concert de Justin Bieber o alguna estrella del pop anglosaxó. Allò que s’estava vivint allà era impensable per cap dels dos.
Des del segon 1, quan la gran cortina que cobria l’escenari va caure, els crits, el karaoke, les palmes, les ganes de ballar van ser una constant en pràcticament tot el concert.
El grup és força famós al nostre país i són moltes les emissores que han posat les seves cançons, però per res del món ens hauríem imaginat que el públic català fos extremadament fan de Morat! Sabíem que les seves cançons enganxaven a molta gent, però no d’aquella manera.
El concert va tenir un caire molt amorós en la majoria de cançons, de fet fins i tot en van fer broma en un moment quan van presentar una cançó més recent, que curiosament no parlava de temes amorosos!
Per tant, l’amor va estar present en la majoria de les melodies que van sonar i estiguessis enaMORAT (perdó, ho havia de fer) o no, la gent gaudia i cantava amb absolutament totes les cançons que presentava la banda colombiana.
Una posada en escena digne de grans estadis, una sintonia absoluta amb el públic que omplia el recinte i unes ganes boges que aquella nit fos històrica (i histèrica), com així va ser.
Ben segur que totes les persones que estaven allà presents guardaran un gran record d’aquesta nit, no només per les moltes gravacions que es van fer amb els telèfons, sinó també per l’estat anímic que podies copsar pel voltant.
El repertori va estar ple de grans moments amb la inicial ‘Besos en guerra’, passant per ‘Porfa no te vayas’, ‘Aprender a quererte’, ‘Mi nuevo vicio’, la inèdita ‘Si la ves’, ‘Ladrona, ‘ A dónde vamos’, ‘No se va’, ‘Amor con hielo’, i la traca final amb ‘Llamada perdida’ i ‘Cómo te atreves’.
La gent no tenia ganes de marxar, per una estona havien fet un break a les seves vides i s’havien submergit amb les cançons de la banda colombiana, les havien gaudit com si aquell moment fos per sempre. I segur que serà un d’aquells concerts que trigaran a oblidar. Podeu comptar que en Martí Saguer i un servidor, tampoc ho oblidarem mai. Quina nit!
