Morirem tots. No de coronavirus, tranquils. Morirem tots perquè és llei de vida. I perquè ens fem vells. El pànic i l’apocalipsi no ens haurien d’acostar a la mort, sinó a la vida. Si tenim por és perquè estem vius i si ens horroritza l’apocalipsi és perquè ens agrada viure. I quina vida ens agrada, oi? Gent carrossant paper de vàter pels passadissos del súper, amb la mirada perduda. Amb aquella pressa de “s’acaba el món i no vull que m’enganxi amb el cul cagat”. La dignitat de no voler morir sense paper de cul i en canvi, la misèria infinita de voler omplir un carro de supermercat amb tot el que necessites per sobreviure. Un carro ple de carn envasada i de cocacola és l’únic que ens separa de la fi del món, i del neolític. Avui he anat a comprar aigua al supermercat –quedar-me sense aigua sí que em faria por, més que no poder eixugar-me el cul amb res– he anat a comprar aigua i he vist un fill i un pare agafant tot de safates d’hamburgueses. N’hi havia tantes que formaven una mena de zigurat de carn que sobresortia del carro. Aquella piràmide, aquella mena de construcció primitiva, és la geometria que sustenta la nostra societat.
