Parlem de passió i no de música. Bé, van fer les dues coses, però la primera va prevaldre per sobre de l’altre sense cap mena de dubte. El grup Freiburger Barockorchester va presentar ahir, dimecres 21 d’agost, un programa dedicat a Wolfgang Amadeus Mozart a l’Auditori Espai Ter.
Els components del grup alemanys anaven sincronitzats, tant com les seves notes. Es creuaven mirades de complicitat i fins i tot alguns reien de l’emoció que els suposava estar allà tots junts. A l’escenari hi havia diversos violins, violes, dos violoncels, un contrabaix, dos trompes, dos clarinets, una flauta travessera, entre d’altres.
El concertino, l’encarregat de prendre decisions sobre els instruments de corda, i també director, Gottfried von der Goltz, guiava a tots els seus companys i companyes amb una simple mirada. Quan acaben d’interpretar una peça, tots el miraven a ell i es creaven uns segons llarguíssims de tensió i nervis per saber quin seria el seu pròxim pas.
El repertori al llarg de la vetllada va ser: Wolfgang Amadeus Mozart: Simfonia núm. 29 en La major, KV 201 / Concert per a piano núm. 17 en Sol major, KV 453 / Johann Christian Bach: Simfonia en Sol major, Op. 6 núm. 6, W.C12 / Wolfgang Amadeus Mozart: Concert per a piano núm. 9 en Mi bemoll major «Jeunehomme», KV 271.
Tant a la mitja primera part del concert, com a la mitja segona part, va entrar el pianista del grup, Kristian Bezuidenhout, la seva presència imposava a tots els músics, però també a tot el públic. Això es reforçava amb la situació del seu fortepiano, que estava just al mig de l’escenari. Per dir-ho d’alguna manera, va agafar el rol de director. Tothom el seguia a ell, era el protagonista i, fins i tot, va tenir moments en què només s’escoltava el seu fortepiano.
El públic era molt respectuós, sabia quan aplaudir. A vegades, acaben de tocar una peça i cap membre del públic aplaudia, ja que d’alguna manera o altre, sabien que allò no havia acabat i que no tocava aplaudir, hagués sigut més un incordi que una benedicció. El grup alemany ja va anar deixant clar quan acaben de veritat i poden rebre els seus merescuts aplaudiments.
Sense saber res de la nostra llengua van saber connectar com nosaltres de tal manera que Mozart hagués aixecat el cap en escoltar tanta passió, perquè d’això va anar el concert, de passió.
