Sense adonar-nos-en compte, ja som a Nadal. Sí, sí, sí, ja som a Nadal. Un Nadal prematur, si voleu, però que trepitja fort. Només cal mirar a l’entorn per començar a veure com els llums van omplint els carrers dels nostres pobles. Encara no s’han encès, és cert, esperen el moment oportú, el més certer. Són l’esquer amb què la depredació del consum ens assetja. Aquesta mateixa setmana el Black Friday n’és l’aperitiu. El meu avi sempre deia que menjant, menjat et ve la gana. Doncs el mateix, comprant comprant sempre compres més del que necessites. Uff! Ara sí que l’he dita grossa. Consum i necessitat són paraules antitètiques per molt que pugui semblar el contrari. Qui més consumeix és que menys necessitat té. Els més necessitats no poden consumir. Consumeixen només els que ja tenen de tot. Consumir només és una necessitat per als que ens esperonen a consumir. Uff, quin embolic! El que està clar, com diu un bon amic meu, és que només és un bon ciutadà el que resulta ser un bon consumidor. No vals res si no jugues al joc del consum, tingue-ho ben present.
Ara em podria fer el sensible i començar a parlar de com hem desdibuixat el Nadal, diada intrínseca de companyonia i solidaritat, però no ho faré, perquè mai no l’he vist així. Sempre m’ha resultat una nosa. Els grups de watsapp comencen a bullir buscant dates per a un sopar d’amics, d’empresa, de família i fins i tot d’enemics íntims, que potser són aquests els més abundants. I això que encara ni hem fet el revolt del pont que ens porta directe a l’Espai Gironès als més xarons i als més cool a la Roca.
En fi, per a mi comencen dies de recolliment i malenconia. He començat a sortir de tots els grups de watsapp i per molt que em costi restaré offline els dies que em queden fins que les rebaixes anunciïn dies millors.
