Ahir feien una peli a no sé quin canal espanyol on sortia en Robert Redford, ja molt atrotinat, que naufraga amb un iot i les passa putíssimes al llarg de dues hores. Em va semblar molt maco i metafòric que emetessin allò mentre el concepte d’Espanya que ens volien inculcar des del govern feia aigües. No sé si vau veure el vídeo del Gobierno en qüestió però era una autèntica porqueria neocon on hi sortia gent a dir que Espanya era un dels països més lliures i democràtics del món. Semblava un capítol de Black Mirror. Després de veure al vídeo, vam sortir al carrer, la policia va repartir i va disparar pilotes de goma i, bé, una mica el que passa sempre que la dictadura espanyola ens atropella.
És ara el moment en què direm prou? És ara quan enfonsem el vaixell espanyol? S’ho pregunten les àvies i els jovencells de tot Catalunya. De mentres, els nostres polítics – escollits democràticament– parlen de llibertat, amnistia i referèndum, que és com dir que siusplau no ens piquin tan fort. Que ens piquin, però menys. Amb un govern incapaç de vehicular la força del carrer, el poble només pot arribar fins a cert punt. Podem aturar aeroports (una estona) i bloquejar carreteres. Tinc esperança en el tsunami. Però ja sabem que no tenim res més. Europa no existeix. No hi ha ningú al volant. Com sempre, el camí ens l’assenyala el foc i la ràbia. Els equatorians, amb les seves revoltes old school amb pals i pedres o els revolucionaris digitals de Hong Kong, que ens porten anys d’avantatge, no fan pinta de desconvocar i anar-se’n a casa a posar la tele per escoltar el missatge de la Generalitat hongkonesa –si és que existeix tal cosa. Saben que estan sols. I fins que nosaltres no ho assumim, l’únic vaixell que farà aigües serà el que ens porta a Itaca.
