Remake de la pel·lícula del 1974 de Bob Clark, Navidades negras, que ja va tenir un remake el 2006, Negra Navidad, produït per Dimension Films, aleshores la productora referent de pel·lícules de terror de baix pressupost. Aquest títol en l’actualitat ha passat a mans de Blumhouse, que ha produït aquest nou remake que ha fet la directora Sophia Takal.
Les protagonistes són un grup de noies d’una germandat universitària femenina que veuen com són assassinades per un emmascarat. Cap d’elles es fia de cap home, ni dels seus xicots, ni dels professors. No obstant això, l’assassí descobrirà que aquestes dones no estan disposades a ser-ne víctimes sense plantar cara.
Takal defineix aquesta pel·lícula com un slasher obertament feminista. I hem de parlar dels dos conceptes
Primer, com a slasher és un dels pitjors que he vist mai. El poc interès de la directora en el gènere es nota, ja que el resultat és més afí a les distòpies adolescents i en productes com The skulls. Societat secreta. La pel·lícula no aconsegueix mai crear la sensació que t’hauria de provocar un slasher. Navidad sangrienta no fa por, ni les protagonistes fan patir, ni els assassinats són originals, ni destaquen en res.
I segon, com a pel·lícula feminista és la més tosca i poc treballada que he vist. El feminisme necessita ser verbalitzat de manera constant, ja que la directora no té el talent suficient per explicar el missatge a través de l’acció i la narrativa. Malgrat que el missatge està bé que es doni, la manera de portar-lo a la pantalla és errònia. La pel·lícula és discursiva. El feminisme està forçat i no està integrat en la història. Takal perd de vista que està fent una pel·lícula.
Tema a part és el tractament dels personatges masculins, tots són una colla de depravats, això sí, en graus diferents. El retrat dels personatges masculins és terrible i les bones intencions de fer una metàfora sobre la violència masclista, es queden en intencions. Tampoc és que els personatges femenins estiguin cuidats, ja que en el seu retrat es perd en el discurs.
El cas és que a la pel·lícula li perdones moltes coses, perquè encara que sigui de mala manera, en aquest gènere costa trobar una pel·lícula que denunciï obertament la violència masclista, però llavors arribem al tercer acte. La trama cau en un despropòsit sobrenatural sense cap mena de sentit que converteix Navidad sangrienta en un desastre majúscul i en una de les pel·lícules més estúpides de l’any.
Mira que m’agrada veure actuar a Imogen Poots, però ni ella és capaç de salvar-se d’aquesta pel·lícula, en què intenta fer creïble el que és impossible.
- Publicitat -
