Rosa Raurich, de la Pah de Sant Feliu de Guíxols.
David Sagrera, Síndic de greuges de Palamós
I si voleu ens podem passar el dia posant talls i declaracions en el mateix sentit. És una realitat que al Baix Empordà, si et quedes sense casa, tens molts números per passar-les canutes. Primer, per la manca d’habitatge social del que es disposa als pobles i ciutats i segon perquè moltes vegades s’agafa l’all, la ceba, el caldo, el julivert i es fa una picada i una barreja de conceptes, circumstàncies, prejudicis i clixés que fan que sembla a ulls de l’opinió pública, que qui es veu més afectat són famílies de migrants, que no treballen i no sé quantes coses més.
Per què els ajuntaments no destinen més recursos a rehabilitar pisos o cases per acollir persones amb necessitat de sostre? Per què un Ajuntament es gasta grans sumes de diners ens càmeres de seguretat, rehabilitat un passeig o un carrer o en una partida de pressupostos participatius, que en ajudar a gent que es pot quedar sense casa?
Quin benefici d’imatge li dóna a un polític garantir sostre a famílies que el necessiten o com el perjudica, si resulta que aquestes famílies responen a unes característiques concretes?
Quantes vegades no hem sentit que les ajudes al menjador de l’escola se’n van “pels de fora i els d’aquí ens quedem sense”? Quantes vegades no hem anat a l’hospital o al cap i hem renegat perquè davant nostre hi ha una família de gitanos que venen a acompanyar un dels seus membres i “fan molt soroll” i així tants altres exemples.
“Per què els ajuntaments no destinen més recursos a rehabilitar pisos o cases per acollir persones amb necessitat de sostre?”
I en aquest context, quin polític s’arrisca a dir públicament que destinarà centenars de milers d’€ que paguem els ciutadans, per garantir un sostre a persones de fora (de nou el prejudici) que segurament són les que menys hauran contribuït a aquests impostos?
És evident que algú que es queda sense casa té un problema descomunal, però quan els que sí tenim casa no exigim els nostres polítics que ho solucionin, és que com a societat tenim un problema encara més greu tot i que em temo que no el notarem fins d’aquí a molt temps
