Si parlem de guió, més val aparcar-ho perquè la trama no s’aguanta per enlloc i tot passa perquè és guai, però tampoc hi ficaré el dit a la nafra si el que es pretenia era fer un capítol de la sèrie dels 80 allargat i en imatge real. El guió no aguanta la revisió de cap nen de la sala, però sincerament crec que tampoc pretenia ser altra cosa que un capítol animat. Així que tampoc entenc els pals que s’ha emportat en aquest sentit. Sí que canta si la comparem amb els blockbusters actuals que, normalment, intenten tenir cura del guió i en aprofundir en els personatges, malgrat excepcions (algú ha dit Batman v Superman?). Aquí hi ha un petit intent, com quan les tortugues s’ha d’enfrontar amb el dilema de convertir-se en humans o quedar-se essent tortugues. Tot passa ràpid amb una pinzella i no aprofundeix en res. Una pena.
Segona part del reboot de les Tortugues Ninja que ha produït Michael Bay que arriba dos anys després de l’estrena de la primera. Obeint les ordres de Bay i movent la càmera tenim a Dave Green, un realitzador amb poca experiència del què li hem vist només Tierra a Eco, un intent fallit i maldestre d’imitar a Steven Spielberg i a la productora Amblin.
De les coses destacables que té aquesta pel·lícula, i que no tenia l’anterior, és que reivindica la sèrie de televisió dels 80 i intenta fer una pel·lícula accessible per aquest públic el qual, des de llavors, no ha seguit res més relacionat amb les Tortugues. Repeteixen, òbviament, les Tortugues, el mestre Estallicó i el malvat Trinxant, que adquireix el seu aspecte visual icònic. A aquests personatges s’hi afegeix el doctor Baxter Stockman, interpretat per un Tyler Perry que sembla haver-se pres quatre Red Bulls i haver vist 20 vegades consecutives El professor chiflado d’Eddie Murphy. Però els personatges que realment teníem ganes de veure eren els dolents omnipresents a la sèrie vuitantera, Bebob, el facoquer, i Roca Massissa, el rinoceront. Cal dir que l’aspecte visual d’aquests personatges és molt bo. I per rematar la jugada el malvat Kraang, amb un disseny també excel·lent, però que sembla haver copiat i malament el pla dels Chitauri de la pel·li de Los Vengadores. Repeteix també Megan Fox com a la periodista April O’Neil, que poc té a veure amb el personatge dels dibuixos. No sé què pretén Michael Bay amb aquest personatge. Com no sigui aconseguir el despertar sexual dels nens, no sabria dir el què. Al bàndol dels bons s’afegeix també Stephen Amell, protagonista d’Arrow que interpreta al vigilant Casey Jones, que sense cap mena de dubte és el millor actor que trobem en aquesta pel·lícula, i repeteix també Will Arnett, en un paper exagerat i odiós, al mateix nivell que ja ens va oferir a la primera entrega.
En resum, Ninja Turtles: Fora de l’ombra entusiasmarà als nens (i a un adult, l’amic Jacint!), i deixarà els pares hipnotitzats pels escots de Megan Fox. Personalment he aplaudit la recuperació de l’esperit de la sèrie dels 80, però cal reconèixer que es podria haver actualitzat i fer una pel·lícula molt millor, però no ens enganyem, mentre Bay en sigui el productor fer-ne una bona pel·lícula amb aquests personatges (i cap altre) serà impossible. Malgrat tot, crec que no mereix el poc èxit en taquilla i els excessius pals de la crítica. D’acord, no és el que un adult espera, però pregunteu-li a un nen què li ha semblat. Crec que les cinc estrelles aniran a dojo.
- Publicitat -
- Publicitat -
