Aquest relat, breu, concís i, sobretot, mordaç, ens mostra al Calders més crític amb el món que l’envolta. Amb un món modern, regulat, regulador, absurdament burocràtic, plagat de paperassa i punyetes. Com molt bé ens indica Jordi Castellanos al pròleg, es tracta d’una peça que beu de la tradició kafkiana, d’un embolic burocràtic digne d’un Procés.
El nostre protagonista ha decidit (vés quina osadia més desvergonyida!) fer un pessebre. És ben bé que hi ha d’haver gent per tot! i clar, fer un pessebre no és un feina baldera, requereix de permisos, d’instàncies per a poder-lo iniciar, del compliment d’unes mesures de seguretat molt estrictes. Per això rep la visita d’un funcionari de l’ajuntament que examina la conformitat d’aquell projecte de pessebre amb les regulacions vigents.
“Vés quina bajanada!” pensaran alguns, “no calen pas papers per fer un pessebre”. Per a fer un pessebre potser no, però per fer petits canvis en una casa sí, per instal·lar el gas, també, per decidir si la porta s’obre cap endins o cap enfora, també. De debò estem tan lluny d’haver de demanar papers per garantir que els fràgils ciutadans del segle XXI no es facin mal amb un pessebre?
