Començàvem la nit amb un concert i anàvem a dormir amb desconcert. Mentre alguns havien triat sofà i pel·li electoral, d’altres vam preferir cançons d’amor. No era l’opció fàcil -l’amor també fa patir-, però els que vam decidir Mishima només volíem cinc minuts més al llit: reclamàvem cantar cançons que ens sabem i que són comfort zone abans de veure’ns obligats a expulsar-nos la mandra i enfrontar-nos al món… sigui quin sigui el que vingui. Mishima puja a l’escenari del Porta Ferrada amb els candidats de sempre i la recent i grata reincorporació del teclista Marc Lloret. “Gràcies per ser aquí aquest vespre, quan vam programar aquest concert no sabíem que seria nit electoral. Mentre veníem vèiem que tothom tornava i pensàvem: ostres, el concert és a l’altra banda!”, exclama David Carabén. Tot i això, l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols s’havia omplert als nivells de la participació electoral: aproximadament un 70%. “És un lloc meravellós, els ocells volen, passa ventet… i si fem discs és per vespres com aquests”.
Hi ha una calma de fons, un parèntesi tranquil, en el fet d’anar de tant en tant als concerts d’un mateix grup. Sense voler, t’has après de memòria cada moviment. Saps a quin compàs pronuncien el “bona nit” i l’expectativa és realista. Ahir vam entrar al concert volent la comoditat de la no-sorpresa, i amb el pressentiment tan cert (i clar i breu), que potser en sortiríem i Espanya seria una altra. Mentrestant, però, només eren les 21 h i teníem una bombolla, que incloïa un escenari, als Mishima i a nosaltres, que vam tornar a aplaudir a ritme frenètic a l’inici de “Tornaràs a tremolar”, i que vam cantar “aaauuuuuuuuuuuuu” com si en aquella nit només hi fóssim nosaltres. Van sonar els clàssics “Cert, clar i breu”, “Menteix la primavera”, “Guspira, estel o carícia”, “L’última ressaca” i les del nou disc “Aigua clara”, “God’s move”, “Cotó”, “Un lloc que no recordi” i “El llibre de l’amor”, a més de la seva versió d’“I can buy myself flowers”. En algun moment, en David va preguntar: “Com van?” I alguns del públic van contestar “Empat!” seguit d’un tímid “Carabén president!”. Això va fer gràcia. De fet, el públic començaria tímid i assegut, però a poc a poc els més desvergonyits s’anirien situant als laterals per ballar. “No són centristes, són radicals”, somriu en David.
L’Espai Port transpira cançons davant del mar mentre bufa una mica de garbí. Mentrestant, fora d’aquesta bombolla, res està resolt. Que arribem a bon port està per veure i nosaltres tenim la lliçó apresa: menteix la primavera i menteixen els polítics. Com sempre, els Mishima acaben el concert cantant “Tot torna a començar”. Potser l’encerta: de moment anàvem a dormir amb la possibilitat d’una repetició electoral. Posa’m més gin, David.
