No ajornem viure

Aquesta setmana, a casa, ens ha tocat viure la mort d’aprop. Si hagués passat tant sols quinze dies abans, a la pena hi hauríem hagut d’afegir la frustració de no poder-nos acomiadar en família. Podem dir que malgrat tot hem estat de sort.
En aquestes circumstàncies prens consciència de la fragilitat de la vida, i que cal no perdre mai de vista que no som més que hostes provisionals de la Terra i viatgers condemnats a arribar un dia a l’estació terminal. Depèn de les creences de cadascú, un punt i final o potser només un punt i apart.
Al capdavall, parlar de mort és també parlar de vida. És reflexionar sobre l’amistat, la llibertat,  la importància de la xarxa familiar en moments difícils. En el millor dels casos, per cobrar consciència que el més profund i important del nostre pas per la vida són els nostres essers pròxims, no nosaltres mateixos.
I és que tenim el mal costum d’estimar a mitges, de no mostrar el que sentim als que estan més a prop, tenim el mal costum de trobar a faltar el que més estimem només quan ho perdem, i és llavors quan l’enyorem.
Per això la reflexió que us vull compartir avui és que no ajornem viure perquè la mort no espera.
Vivim cada dia. No estalviem cap abraçada ni cap t’estimo. Que la mort ens trobi somrient. Que ens trobi gastats d’haver viscut tant. Que ens trobi lliures i satisfets, sense dubtes ni penediments. I és que quan la mort ens trobi, només podem esperar haver viscut prou.