La Costa Brava no troba cambrers. Ens ho explica aquesta emissora, fent-se ressò d’un notícia apareguda al diari El País, en la que se’ns relata els problemes del sector -bonic eufemisme per referir-se als empresaris- per trobar personal que accepti les seves ofertes laborals. Alguns, fins hi tot, es mostren obertament indignats amb els treballadors, pel que consideren un mal d’indolència crònica per part d’unes noves generacions que prefereixen gandulejar i cobrar subsidis abans que convertir-se en homes-com-cal a través de la feina honrada i la suor dels seus fronts. Ja no hi ha persones com les d’abantes.
El problema, com també s’explica a la notícia, són les condicions laborals que regeixen la restauració en general, i la de temporada en particular: Contractes molt per sota de les hores de feina reals, sous baixos, jornades interminables i pocs – o cap- dies de descans setmanal. No hauríem de generalitzar, tampoc. Conec a gent que té negocis d’hostaleria i restauració i ofereixen bones condicions laborals i, you know what? No tenen problemes per trobar personal. Qui hi hauria dit.
Així doncs, segurament el problema es focalitza en un cert tipus de “sector”. Aquell que porta a les venes la màxima capitalista del guanyar molt i pagar poc, els qui encara creuen que amb tres o quatre mesos explotant desgraciats podran viure bé tot l’any. Però això, amiguis del sector, fa temps que s’ha acabat. El mite de treballar sis mesos l’any i viure’n els altres sis va acabar fa molt de temps pels treballadors de temporada, i ara li toca començar a assumir-ho a una bona part de l’empresariat. Aquells que no s’hi adaptin veuran com els seus negocis són engolits per grans grups corporatius. Alguns encara no s’ho volen creure, però sento dir-los que l’època màgica del capitalisme familiar, que va fer grans fortunes amb el turisme a casa nostra des del darrer terç del segle passat, ja s’ha acabat.
