Aquests dies estranys, el xauvinisme empordanès, lluny de menguar pel factor confinament, em sembla que no ha fet més que créixer. La frase inicial del Quadern gris de Josep Pla ha estat amplament difosa: la grip de 1918 i la conseqüent clausura de la universitat, un fet que semblava totalment impossible de reviure en ple segle XXI, ha fet que més que mai, la referenciació a l’home-llibre, sigui ineludible. Així, els confinats a l’Eixample o a Poble Sec, a més de llegir Pla més que mai, enyoren les segones residències. Pla deia que el català és un home que s’enyora i afegeixo que en confinament s’enyora més que mai. Convertits en persones eminentment porugues, aquests dies estem fent un exercici de clausura pròpia de país civilitzat. I aquí és on els que ens ha tocat confitar-nos el Baix Empordà, sentim els tu-rais i els ja-vindria-jo-a-Palafrugell d’amics que ens pensen i ens envegen. S’equivoquen: estar només a cinc minuts de Tamariu o a deu minuts de Cala Estreta, només fa que la contradicció augmenti. Tenir el formatget a tocar no et fa una rateta més prudent sinó més delerosa. Les notícies dels nostres veïns no justifiquen tampoc cap signe de triomf respecte als urbanites: no es salvarà la temporada i els comerços tancats fan cara de pou fosc i profund. Penso ara en les llibreteres i les llibreries de la comarca, símbol d’un benestar que reivindicàvem i que em fa l’efecte que haurem de demanar ara més que mai. En fi, queda clar que l’Empordanet no és país per a confinats
