…no hi ha cosa mes amatga que la inutilitat
Lo steddazzu, Cesare Pavese.
Una noia de Palamós amb una vintena de ganivetades es la primera noticia que rebo avui, dissabte, un dia en que el sol que lluïa en el cel blau s’hauria d’haver amagat.
Quan acabaran les matances, maltractaments i violacions contra les dones, que semblen no tenir fi i que la gent conservadora i d’extrema dreta en fan responsable a milers de formes de vida i de desordre familiar o moral, sense ni anomenar les conseqüències de tants centenars d’anys i segles de profunda societat patriarcal?
No discutirem, però sí que voldria que en el canvi de les nostres vides en el que somniem des de que el confinament ens ha donat temps per pensar, hi tinguessin el primer lloc la desaparició de la violència contra les dones, junt amb la de la pobresa i la misèria, al costat de la de la justa aportació tributaria obligatòria exigida als rics i poderosos que avui dia sembla que tinguin carta blanca per no tributar res o quasi res del que els correspon.
Seria un canvi que faria historia en la Justícia, en els governs que ho haguessin aconseguit i en la ciutadania que desitja i treballa de debò per un mon millor- I per tots els que a mes tenim un somni que canvia la nostra vida entre altres coses perque hem renunciat a lluitar per a tantes coses inútils i gaudim el gran tresor de temps que li hem guanyat a la inutilitat.
Seguim somniant i veiem un cel sense massa avions perque totes les reunions del mon ja es farien on line i la majoria de ciutadans hauria abandonat o transformat els viatges multitudinaris -tots atiborrats en avions i hotels- i el cel, buit d’avions, seria lluminós, blau i net per les llargues pluges de la primavera com ha de ser i com ha sigut aquest any, diu un dels darrers pagesos que queden a l’Empordà, una pluja, afegeix, que serà sequera quan els 190.000 vols diaris tornin a la nostra normalitat, embrutant els cels del planeta amb milions de tones de petroli brut vomitades a l’atmosfera.
El temps que ara gastem per guanyar diners que ens fan falta per comprar inútils tonteries que no necessitem per res o perque els nostres fills tinguin lo que tenen els del veí, el perdem inútilment perque tot lo inútil que comprem a mes de pagar-ho amb una pasta que sovint no tenim, ho paguem amb temps.
Temps que aprofitarien per passejar per la ciutat (ara sempre tant plena) o pel poble (ara sempre tan buit i solitari) on hi hauria més espai i menys soroll i menys cotxes amb l’aire net, lliure de contaminació al haver acceptat el mal que fan al cel i a la terra la gasolina que els alimenta, i aniríem tant contents amb bicicletes o patinets o a peu a buscar l’autobús. Tampoc les platges estaien tant plenes al disposar de mes temps i no haver-hi d’anar tots junts els mateixos mesos de vacances, que dedicaríem a l’escalada, o al senderisme o l’esqui, o quedar-nos a casa veient pel·lícules que se’ns havien escapat o fent jardineria al balcó, o cuinant o jugant amb els fills o parlant amb ells, llegint, escoltant música o inventant-nos lo que fos que rondés des de sempre en la nostra ment o acabant una feina pendent sense les angunies amb que ho fem avui, I fins i tot seient amb l’avi o l’avia amb qui, lluny de perills inútils, compartiríem l’espai i la feina de casa, escoltant el que ens contessin d’un passat que no només no coneixem sinó que ben sovint menyspreem. I més, i més…molt més. I al tenir tant temps guanyat a la inutilitat els dies no passarien tant de pressa, i la vida ens semblaria mes llarga i aprofitada perque hauríem renunciat a la cosa mes amarga, la inutilitat..
El que no sé es com es combina aquesta renuncia a la inutilitat amb el progrés que perseguim fonamentat precisament en el consum salvatge que ens tempta cada dia, però això no estava en el nostre somni. D’aquí que sigui tan dificil convertir-lo en realitat.
