“El referèndum de Catalunya té des d’aquest diumenge al matí un rostre: el d’una dona gran, amb els seus cabells blancs, amb un fil de sang”. Són paraules del diari francès Libération. A la CNN titulen “la vergonya d’Europa”. The Independent parla de “violència a Catalunya” i els observadors internacionals titllen de “deplorable” el que van veure. Són només algunes de les mirades internacionals dels fets d’ahir. Un 1 d’octubre de 2017 que no oblidarem, que no podem oblidar. A la memòria retindrem les imatges d’una brutalitat policial que va commocionar la societat catalana. Una violència sense mesura, desproporcionada, unidireccional, contra persones pacífiques amb les mans enlaire i amb el crit de “només volem votar”. Es pot estar per la independència o en contra, anar a votar sí, no, en blanc, fer-hi un gargot o quedar-se a casa. Creure que el referèndum és il·legal o defensar la seva legitimitat. Però això d’ahir és una altra cosa. En els cops de porra, puntades de peu, càrregues i molt més, hi vèiem un “a por ellos” fora de lloc, inacceptable. Diran que l’Estat té el monopoli legítim de la violència, però l’actuació policial d’ahir posa de manifest la incapacitat per gestionar-lo. I davant d’això, l’exercici surrealista i buit de Mariano Rajoy, amb un discurs que semblava d’un altre planeta, o encara pitjor, el cinisme de Soraya, de Millo, d’Albiol. No, no oblidarem aquest diumenge. No ho podem oblidar. Seria del tot injust per les persones que ahir van sortir a votar i, especialment, pels 844 ferits per la repressió de l’Estat.
