No m’hi sé posar

Que la tecnologia permet coses màgiques, sí. Que sense els enginys informàtics tot seria molt gris, també. Però ara que m’he convertit en assidu per necessitat d’això que en diem vídeoconferències, puc dir rotundament que no m’hi sé posar.
Són útils, no ho negaré, sobretot en la malaltia provocada pel coronavirus. Per cinc casos que no vénen al cas, he tingut el coronavirus molt proper al meu entorn. Quan hi ha ingrés hospitalari no hi ha més opció: en estar els pacients aïllats del tot, del tot, se’ls passa una tablet o mòbil i d’allà poden entendre, una mica més, el fet d’estar sols sense família ni acompanyants. Perquè molt s’ha escrit i repetit del fet d’entrar sols, sense gaires explicacions, en unes urgències d’hospital. I sí, és veritat que aquella pantalla dividia plena de cares i sorollets dóna una mica de llum i satisfacció a la tenebra en les esperes d’urgències.
Si ho traslladem fora del món hospitalari en la crisi que ens ocupa, també hi ha utilitat, no ho negaré.
Un a Boston, l’altre a Fuengirola, un a Rennes le Chateau i un altre a l’Empordà poden parlar entre ells videogràficament sobre si pujaran o no el preu de del producte que fabriquen.
Amb el món educatiu, i al món familiar, sempre que sigui oci, és on he comprovat que no estic gens avesat a les videoconferències i que no m’hi sé posar. Tinc un desig enorme que s’acabin perquè arriba un punt en què no saps com posar-t’hi.
A classe real, a la classe física, som un grup, uns quinze, que mirem a un professor o professora i som quinze que tenim la mirada contra un. A la classe virtual són quinze que mirem un dispositiu, i ens mirem tots a tots. Això, amanit de mil i un sorollets de fons que van entrant, i segons el dispositiu que utilitzis pot ser un carnaval de rio de Janeiro. Estàs a classe virtual agafant apunts com pots, mentre veus ue a un se li cau el mòbil i la imatge va a can pixa, l’altre quan parla es desconnecta, et toca el teu moment de glòria i irromp a l’habitació la teva dona amb bata dient a mi no em gravis, i un canvia cada minut d’habitació perquè aquí tinc més cobertura. En fi, que no m’hi acostumo, que no m’hi sé posar. Coses de l’edat. Si és per temes de salut, no tindré més remei i ho agraïré. Però si és per altres coses, estic desitjant amb bogeria toranar a les abraçades i picades d’ulls presencials.