Benvolguts oients de Ràdio Capital. Com tanta altra gent, vaig ser la setmana passada -els deus últims dies de fet- a la Setmana del llibre en Català que es va celebrar al Moll de la Fusta de Barcelona. He dit gent per no haver de dir dones i homes; i he dit oients perquè em sembla que no hi haurà ningú que s’ofengui si no sent que també dic oientes. Però no acabo d’estar-ne segur. O seguri. A la Setmana, vaig comprar una gramàtica sobre el llenguatge correcte i, per tant, sobre el llenguatge no-binari. El llibre diu que, en comptes de dir tothom, hauríem de dir tot ser, i que, en comptes de dir ells i elles, millor que comencem a dir ellis. Tal com diu l’autori, la gent ens hem de sentir còmodis, és l’entorn que pot ser còmode.
Però anem avançant. La Setmana del Llibre en Català va anar prou bé. Si més no a la caseta on jo era. Suposo que a les altres editorials també els va anar bé, però seguri seguri tampoc no n’acabo d’estar perquè abans que s’acabés ja vaig sentir a dir que hi havia hagut un 15 % més de públic i un 20 per cent més de vendes. En aquesta vida, si no vas endavant i cada any no fas més que l’any passat, no ets ningú; i, si fas més tampoc, perquè després has de ser ninguni.
Durant aquests deu dies d’estar a la Setmana del llibre en Català va passar una mica de tot: vaig rebre un parell d’avisos d’emergència al mòbil sense que passés res perquè només eren avisos de prova: un a Granollers, mentre anava camí de Barcelona; l’altre, al mateix Moll de Fusta. Tots plegats –Totis plegatis- vam rebre també un munt d’avisos de perill de pluja pel divendres dia 15. Totis, i per tant tots i totes, vam tancar tots els estands de la Setmana del Llibre sense que tampoc no passés res, però això sí: va ploure, totis vam poder tornar a casa abans del que havíem pensat i l’endemà, també totis, vam poder saber que havien caigut entre vint i trenta litres. Tampoc no va ser tant, doncs: cap morti, cap desaparegudi, cap llibre moll, cap caseta inundada.
Vivim en un món, però on el perill i, sobretot els avisos de perill ens arriben sobre tot, de per tot, quasi a cada moment. Llevat dels que ens haurien d’arribar de la RENFE, perquè, com que vaig anar i tornar de Barcelona amb tren uns quants de dies, justament els unics avisos que no vaig rebre eren de si el tren arribava tard. I hi va arribar bastants cops, naturalment. Que la tradició és la tradició. I, per descomptat, que també van arribar tard els avisos. Cap sorpresa, doncs. La RENFE és així. Totis ho sabem. Per que els de la RENFE haurien de perdre el temps avisant-nos? O hauria de començar a arreglar les coses i hauria hagut de dir li RINFI?