Tot i que l’expressió «sols el poble el salva el poble» es pot prestar a moviments revolucionaris, en el context econòmic que ens deixarà la crisi del covid-19 l’expressió és pur pragmatisme.
Durant l’emergència sanitària, el servei públic de salut s’ha mostrat no només necessari sinó un element d’orgull que pot distingir uns països dels altres, prenent l’estat tota la importància que es mereix. Però en la recuperació econòmica que ha de venir després, la realitat és que almenys l’estat espanyol parteix d’un nivell d’endeutament massa elevat, que ha motivat que fins i tot abans d’iniciar la recuperació ja s’acudeixi a Europa en busca de «solidaritat» quan en realitat el que es busca és finançament.
L’estat no ens salvarà de la crisi econòmica que vindrà. La seva durada i intensitat tampoc depenen de polítiques econòmiques sinó de la naturalesa d’un bacteri. Les cafeteries, tallers mecànics, llibreries, ceramistes… estan en mans dels seus clients, proveïdors i sobretot del seu propi esforç. No ens salvarà cap ajuda ni subvenció econòmica de l’estat. En aquest cas l’estat es comporta com allò que diuen dels bancs, que et deixen un paraigües i et demanen que els hi tornis quan plou.
Els cellers i vinyes de l’Empordà el que els pot salvar es que nosaltres els comprem vi, al sector cultural que nosaltres consumim cultura, als comerços de proximitat que els renovem la confiança, al sector de la construcció que no s’ajornin inversions… En definitiva, depenem uns dels altres més que mai: «Sols el poble salva el poble».
