Aquesta setmana, el meu admirat Andreu Paneque ha publicat un article a Ràdio Capital on es feia seva la frase: “Només el poble salva el poble”. Aquest lema, que emergeix arran de la solidaritat desbordant per ajudar les víctimes dels recents aiguats a València, posa de manifest el desencís popular envers la classe política. Paneque assenyala amb encert la distància que sovint separa la ciutadania dels seus governants, sobretot quan la resposta institucional és inexistent o insuficient davant de crisis greus. Però aquesta afirmació, tot i la seva contundència i noblesa, mereix una reflexió més profunda.
Si acceptem que “només el poble salva el poble”, també cal preguntar-nos: què passa quan aquest mateix poble, mitjançant el seu dret al vot, tria lideratges que, des d’una perspectiva progressista o democràtica, poden semblar lesius o perillosos? Aquí rau la paradoxa de la democràcia. Un exemple clar és la victòria de Donald Trump als Estats Units. L’electorat nord-americà ha decidit, legítimament, donar suport a un lideratge ultra i populista que va acabar desafiant moltes de les normes establertes per la pròpia democràcia. La pregunta, doncs, és inevitable: si el poble és sobirà, també ho és quan “vota malament”?
Aquesta situació em recorda la història de Caius Martius Coriolanus, un general romà del segle V aC. Després d’una trajectòria militar brillant, va ser proposat per ser cònsol. No obstant això, Coriolanus es va negar a fer el que era habitual: mostrar-se humil davant el poble i buscar-ne el suport. La seva actitud arrogant i el menyspreu cap a les classes populars van desencadenar una crisi que va culminar amb la seva expulsió de Roma. El cas de Coriolanus il·lustra com el desdeny cap al poble pot portar a la seva pèrdua de poder, però també mostra com la manipulació política pot acabar convertint un heroi en un enemic públic.
Aquesta història planteja una lliçó crucial: el poble té el poder de triar i de castigar els seus governants, però aquest poder no és infal·lible. Així com el poble pot mobilitzar-se de manera admirable per ajudar-se mútuament en temps de crisi, també pot escollir líders que actuïn en contra dels interessos comuns. Per això, cal posar èmfasi en el paper de la democràcia com a eina de fiscalització i control. La força del poble rau en la seva capacitat de votar i, si cal, de castigar els polítics que no responen a les seves necessitats.
És temptador, en moments d’indignació, recórrer al populisme per exaltar el poder de les classes populars per sobre de la política institucional. Però aquest enfocament porta el risc de deslegitimar la mateixa democràcia. Si afirmem que “només el poble salva el poble” sense tenir en compte les complexitats del sistema democràtic, podríem acabar justificant decisions col·lectives que perpetuen lideratges nocius.
La solució, al meu parer, no passa per abandonar la política institucional, sinó per reforçar-ne els mecanismes de control i responsabilitat. El poble salva el poble, sí, però ho fa votant, exigint transparència i responsabilitzant els seus representants. En un moment en què el descontentament ciutadà sembla generalitzat, és imprescindible recordar que la democràcia no és només un dret, sinó també una responsabilitat.
Estic força convençut que si avui se celebressin eleccions al País Valencià, és molt probable que els actuals governants tornessin a guanyar, malgrat la seva ineficàcia en la gestió dels aiguats. Aquesta possibilitat ens obliga a preguntar-nos si realment estem disposats a acceptar els límits de la voluntat popular o si, pel contrari, hem de treballar per garantir que aquesta es tradueixi en un sistema polític més just i eficient. La democràcia és imperfecta, però és l’única eina que tenim per intentar que el poble no només se salvi a si mateix, sinó que ho faci d’una manera duradora i equitativa.
