El passat dimarts assistia a un acte de presentació del llibre Un Manual de la Desobediència Civil, en ella els germans Marc i Paul Engler explicaven la força del moviment noviolent i la desobediència civil. El més rellevant d’aquella xerrada, però, no va ser tot l’èmfasi que els autors varen posar per a intentar persuadir a l’audiència perquè apostessin per a la noviolència com a eina vàlida per a fer front a les emergències socials i polítiques d’aquest segle XXI. Si no que el que em va impactar més, va ser el moment en què davant d’una dubte de la sala – una pregunta en la qual, i deixeu-me fer l’apunt, una vegada més les masculinitats mal portades de l’audiència van donar pas a uns 3 minuts d’intervenció- els autors van insistir en una idea simple, però potent: el canvi no prové de les institucions. El sistema funciona, i funciona molt bé.
El canvi prové sempre, d’una revolta social. Prové sempre d’una mobilització en la qual els pilars del sistema (institucions, agents econòmics, i elits) no poden limitar la seva resposta. De fet, els autors determinen que els canvis sempre provenen de demandes que la mateixa institució o els mateixos partits no tenen. Només nosaltres, amb la nostra força podrem fer canviar el marc mental. Els autors posaven l’exemple dels grans avenços de la nostra història (el dret a vot de la dona, la jornada de vuit hores, l’abolició de l’esclavisme, etc.), aquestes idees no van sorgir perquè el dirigent de torn canvies el seu paradigma, prové del canvi originat en el si de la societat.
Nosaltres canviem les coses, deixem de banda el marc institucional, el canvi comença amb la societat, no esperem que els dirigents ens facin la feina. El sistema va a favor seu, nosaltres les que no el tenim som els que hem de moure’ns.
