Per dues vegades se m’ha aparegut Nostra Senyora. Se m’apareix en una cantonada de la part alta de Barcelona. És elegant, falsament discreta, viva. Se m’apareix amb un animal prim i espantadís. Em parla. Ella, l’animal no. L’animal em mira i tremola. Jo no sé què fer. Li dic qui sóc. No pas a l’animal, a la Dama li dic. El que em sembla que sóc, li dic. Li dic que em fa mal al costat. Ella riu. Val més morir ràpid, em deixa anar. La vida és una merda, segueix. Mai em parla del més enllà. Em parla sempre del més cap a qui. Del cap a casa.
De cop, i miraculosament em transporta a una trobada de gent que parla sobre homes morts que han fet llibres. Homes morts que han fugit, per sobreviure, de les reunions pedants, de les falses amistats, dels centres de poder ocupats per traïdors, manipuladors i fills de la gran puta. Homes que s’han hagut de disfressar de pagesos per traspassar la seva merda de present, parlar-ne intel·ligentment, connectar amb la tradició gairebé oblidada i sobreviure en la seva literatura un cop morts. Perquè amb tot aquest panorama, a més, han fet literatura. I literatura catalana.
Sento veus. Una diu “amb qui confiava, Pla?” i es repeteix la pregunta… i és una veu que surt de la paret. I tinc por. I penso que Pla primerament, com a bon pagès, no confiava amb ningú. Després es permetia confiar amb el seu clan. Aquells que sabien cuidar-lo a les hores petites i el tornaven al mas. Jo estic cansat i vull tornar a casa. Una mica ja m’agrada el que m’ensenya Nostra Senyora. Però és que jo ja no. Penso amb la vinya. Amb el vi. Mentre escolto els savis que van parlant, m’adono que és ben igual. Literatura i vi és el mateix. I hi ha persones que marxen dels centres de poder podrit, se’n van al mas, connecten amb la terra, amb una tradició pràcticament oblidada i fan vi, o sigui fan literatura, o sigui fan art. O sigui fan política de primer ordre. Insubmisa.
Us voldria parlar més de Nostra Senyora del tremolor. No puc. La meva religió m’ho prohibeix. Ella no m’ho perdonaria i perdria la confiança del Clan que són els meus amics de veritat. Sí, els que em retornen al mas quan vaig borratxo perdut.
