No sento les passes però em giro ni sé per què concentrat com estic traient els brots que no m’interessen d’aquesta anyada que tot just ara comença a donar senyals de nova vida. M’espanto. O més aviat em sorprèn l’arribada d’una silueta que es perfila esvelta a contrallum de la posta. No espero a ningú i no aconsegueixo reconèixer que ets tu i no un dels meus fantasmes que em van acompanyant els darrers mesos, potser també, buscant una segona oportunitat de viure. Enlluernat per la claror de la tarda, amb la ma fent de visera, quiet, vull intuir la cara que s’acosta i m’és impossible. Les teves passes que encara no reconec com a teves són fermes, el teu caminar que encara no m’és còmplice és elegant malgrat el terreny pedregós. I de cop el teu somriure. Quina alegria. Tu. Tu a qui. Quina sorpresa. Tot el misteri queda resolt quan els teus ulls brillen mirant-me i em fan oblidar el casament d’hores esbrollant.
Dubto. No sé si abraçar-te. Si fer-te petons. Vaig brut i suat. Però tu ho tens clar. T’acostes amb un somriure immens i em beses a la boca a poc a poc. Hola. I em tornes a besar llargament, intensament i jo em moro de felicitat. I sento que jo mateix reneixo gràcies a tu i que amb els teus petons m’esbrolles les parts que no em calen, que no ens calen per afrontar aquesta nova vida que em proposes.
Al bell mig de la vinya fem l’amor mentre el sol es pon.
