El novembre és, segurament, un dels mesos més oblidats i menystinguts del calendari. Perdut entre les darreres bonances i la preparació del Nadal, sembla un parèntesi, una nosa que cal passar com més aviat millor. Sol entrar la fred i els dies, curtíssims, fan que molta gent s’arrauleixi a casa i faci menys vida social. La manca de claror provoca en algunes persones certa malenconia, certa lassitud i avorriment. Potser és que recordem la nostra part més animal, més instintiva i, com fan algunes bestioles, voldríem hivernar fins a la tornada del bon temps.
Però per mi novembre és un dels millors mesos de l’any, un mes ple de subtileses cromàtiques, d’una llum reveladora i plena de matisos. Un mes per anar a buscar bolets i trepitjar el bosc de cap a cap. Un mes per gaudir d’àpats i vins que escalfen el cos i l’ànima. I, sobretot, un mes per estar-se a la vora del foc i llegir poemes com aquest de Vinyoli, inclòs a Vent d’aram:
Novembre, fes-me de company,
i retrobem les velles castanyeres,
embufandats, amb gavardina grisa,
dient-nos coses de melancolia
sense remei.
Estic ple de muntanyes
de boscos negres de silenci mort.
Fa un fred humit i la remor s’apaga
sobre els gran tous flairosos de fullaca
mullada, que es podreix.
Anem als afores amb l’apagallums
del sagristà, matem un per un
els ciris del vespre.
Entrem en la foscúria que germina.
