Stacy Title dirigeix aquesta estimulant pel·lícula de terror que recorda a Candyman, una de les cintes preferides de la directora.
Tres universitaris lloguen una casa a les afores del campus. Sense voler-ho alliberen a una entitat sobrenatural tan sols pronunciant el seu nom, Bye Bye Man. Aquesta entitat posarà el límit la seva cordura fent-los veure coses que no són. Per acabar de complicar la cosa, si pronuncien o escriuen el nom de Bye Bye Man davant d’una altra persona, transmeten la maledicció al receptor. Només hi haurà una manera d’acabar amb la maledicció, malgrat els pesi. Com diu el lema present de tota la pel·lícula: No ho diguis, no ho pensis.
A part dels joves protagonistes desconeguts, el repartiment el completen Doug Jones (Hellboy i El laberinto del fauno), Carrie-Anne Moss (Matrix), Michael Trucco (Galactica) i Faye Dunaway (culpable de perpetrar un dels moments més memorables de la història dels Oscars, juntament amb Warren Beatty). Nunca digas su nombre no és pas una pel·lícula original, ni tampoc crec que ho pretengui. Qui estigui avesat en cinema de terror podrà trobar múltiples referències o inspiracions més enllà de l’evident, Candyman. Una maledicció que es transfereix ens recorda a It follows, les morts dels protagonistes es porten a rememorar les escenes d’assassinats de Destino final… Però la pel·lícula reivindica voler ser una sèrie B construïda a base d’altres referents. Aquesta no serà una pel·lícula memorable que recordarem amb els anys, però almenys podrem gaudir-ne la estona que dura, que no és poc.
Tres universitaris lloguen una casa a les afores del campus. Sense voler-ho alliberen a una entitat sobrenatural tan sols pronunciant el seu nom, Bye Bye Man. Aquesta entitat posarà el límit la seva cordura fent-los veure coses que no són. Per acabar de complicar la cosa, si pronuncien o escriuen el nom de Bye Bye Man davant d’una altra persona, transmeten la maledicció al receptor. Només hi haurà una manera d’acabar amb la maledicció, malgrat els pesi. Com diu el lema present de tota la pel·lícula: No ho diguis, no ho pensis.
A part dels joves protagonistes desconeguts, el repartiment el completen Doug Jones (Hellboy i El laberinto del fauno), Carrie-Anne Moss (Matrix), Michael Trucco (Galactica) i Faye Dunaway (culpable de perpetrar un dels moments més memorables de la història dels Oscars, juntament amb Warren Beatty). Nunca digas su nombre no és pas una pel·lícula original, ni tampoc crec que ho pretengui. Qui estigui avesat en cinema de terror podrà trobar múltiples referències o inspiracions més enllà de l’evident, Candyman. Una maledicció que es transfereix ens recorda a It follows, les morts dels protagonistes es porten a rememorar les escenes d’assassinats de Destino final… Però la pel·lícula reivindica voler ser una sèrie B construïda a base d’altres referents. Aquesta no serà una pel·lícula memorable que recordarem amb els anys, però almenys podrem gaudir-ne la estona que dura, que no és poc.
Mencionar que també és una raresa que pel·lícules d’aquest estil arribin en sales comercials, ja que fora de Sitges és gairebé impossible veure produccions de terror de sèrie B en cartelleres en les quals el cinema de gènere pràcticament no té espai.
En resum, no estem davant la pel·lícula de terror de l’any, no obstant és una interessant proposta de terror de sèrie B amb un inici formal impactant i que es deixa veure en la resta del metratge.
En resum, no estem davant la pel·lícula de terror de l’any, no obstant és una interessant proposta de terror de sèrie B amb un inici formal impactant i que es deixa veure en la resta del metratge.
- Publicitat -
