Ahir a Sant Antoni de Calonge els mossos van desallotjar un edifici que estava ocupat. de fet, 21 pisos (gairebé la meitat del total) estaven ocupats per famílies que van trobar en aquest edifici abandonat, quelcom similar a una llar.
L’edifici era propietat d’una empresa que va fer fallida i no sembla que fos urgent buidar-lo. Ara bé, fins a quin punt hi han ocupacions (i agafo l’expressió que va fer servir en aquest programa el regidor de Santa Cristina, quan parlàvem amb ell sobre afers similars) de primera i de segona?
És evident que no és el mateix que una família amb fills menors es trobi al carrer, que un grup de joves que responen al perfil del que coneixem popularment com a “okupa” s’instal·lin a una propietat privada per fer-hi el que sigui.
Com tampoc és el mateix que hi hagi persones o famílies, que sabent que la justícia trigarà temps a fer-los fora, s’instal·lin en un edifici buit, tot i tenir recursos per anar al mercat de l’habitatge de lloguer… o com tampoc és el mateix que hi hagi famílies nouvingudes, que per desconeixement o per rebuig al procediment establert, no es moguin amb l’administració per anar a les ajudes als lloguers o a la solució pactada del problema.
No m’invento cap d’aquestes hipòtesis. Totes corresponen a casos que hem explicat en aquest programa i que han passat a Sant Feliu, La Bisbal, Calonge o Santa Cristina i en totes hi han opinions diverses i sobretot, molts prejudicis racials, ja que sovint, les famílies que ocupen són famílies immigrades.
Davant d’aquesta diversitat de causes, a mi em sortiria fer taula rasa i aplicar la llei en tots els casos, digui el que digui i afecti a qui afecti, però ja entenc que no és fàcil establir una vara de mesurar que permeti prendre decisions legals i sobretot, justes.
Així doncs, mala peça al teler amb aquest assumpte que té difícil situació. Estarem atents al cas de Calonge per veure com acaba tot plegat.
