Que què s’hi cuina a la cuina?
Si tanquem els ulls i visualitzem una cuina amb vapors que evoquen una bona menja, solem veure-hi una dona remenant la cassola, fent la picada o l’alioli, tallant la ceba al vol amb l’arrel cap amunt pel sofregit, cargolant canelons, embotant botifarres, batent les sopes, pastant els “brunyols”, netejant peix o desfilant bacallà, repelant mongetes per l’escudella, fent la pilota amb gurgil, enterrant les cebes a la cendra de les brases, picant les patates amb pela pel trinxat, sublimant els peus per rostir-los, … fent el tastet del arròs negre o la salseta del niu. Ella està molt concentrada amb el què fa, l’improvisació és lo seu, panxa contenta, totalment integrada amb allò que té entre mans. S’ha aixecat de bon matí per anar a comprar els primers pèsols, la sèpia pescada aquesta nit al peixater de confiança i el pa del millor flequer del poble, llavors passa per l’hort a collir la verdura que posarà a taula abans del guisat i les herbes tendres per a sopes i picades, té al cap complaure als de casa amb el plat que sap que tindrà èxit.
El temps s’esfuma entre els aromes de les cassoles, la complexitat dels plats són incompatibles amb els rellotges. I és que és a la cuina on es couen també tots els temes de la llar, és el centre de poder de la casa.
La podríem veure fent el nixtamal per a les tortillas, modelant els tlacoyos, pastant la farina en recipient de fang per a fer el pa planer o molrant les espècies i herbetes pel curry,… només que aquesta gran dona és la que tenim a casa, a l’Empordà.
La cuinera empordanesa compromesa és una cuinera d’arrels, la sento responsable amb els ingredients d’aquí, és fidel al productor que té un bon producte, cuina el que toca per temporada, manté vius els plats tradicionals ancestrals, porta el paisatge al plat a través d’un procés alquímic secret, confidencial d’àvies a nétes…
