Sempre hem fet conya dels instituts americans i la seva competitivitat desfermada: hòsties per ser la capitana de les animadores, el quarterback, el rei del ball o el campió de l’equip de debat. Això últim m’encantava: a les pelis sempre hi ha el nano que diu “soy del equipo de debate” i el pinten com un nerd amb ulleres i sense amics. Però AI NOIS la importància de saber parlar en públic només es copsa en moments com el debat d’ahir, on vam veure 8 persones que maldaven per expressar-se amb coherència. Quina poca fluïdesa, quina manca de recursos orals, quina vergonya aliena tot plegat. On són els oradors? Ara resultarà que a la mediterrània no sabem parlar en públic? Nosaltres, els inventors de l’àgora? Quina llàstima tot plegat. Llàstima de saber que els vuit d’ahir són els més preparats per donar la cara, els que han de representar i donar forma verbal a tants anhels i esperances. És tan baix el nivell, tan difícil per a aquesta gent expressar el que volen dir que ja opten per apilonar objectes sobre el faristol: una foto per aquí, una gràfic de coloraines per allà, un llaç, una llamborda. La política explicada a nens. Perdó, a nens idiotes. Perquè els nens saben escoltar, desencriptar el llenguatge i treure les seves pròpies conclusions. Encara que sembli difícil en aquests moments de neguit, tinc fe en els nens. Tinc l’esperança que, veient els mediocres que tenim per dirigents, només puguin ser millors.
