Aquest dissabte, 5 de febrer de 2022, ha tingut lloc a Palafrugell l’acte de col·locació de 5 llambordes “Stolpersteine” en record dels palafrugellencs que van ser deportats a camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. A l’homenatge, organitzat per l’Ajuntament de Palafrugell i el Memorial Democràtic de Catalunya, hi ha assistit Joan Vigas, alcalde accidental de Palafrugell, Vicenç Villatoro, director del Memorial Democràtic, i Josep Salvatella, regidor de l’Arxiu Municipal de Palafrugell, a més d’una representació de familiars de les víctimes
L’acte, en el que s’ha destapat una placa commemorativa i s’han col·locat les cinc llambordes, ha estat amenitzat per un duet de corda de l’Escola de Música L’Energia. Al finalitzar, i després d’un minuts de silenci, els assistents han pogut dipositar una rosa sobre les llambordes, que estan situades al carrer de la Tarongeta, davant l’antic Museu del Suro.
Francesc Aymerich Frigola, Joan Bosch Mauri, Laura Gallart Marquès, Baldomer Paguina Mulà i Josep Solana Aupí són les cinc persones nascudes a Palafrugell deportades i a qui les llambordes reten homenatge. Els 4 homes van ser detinguts a França després d’abandonar Palafrugell a principis de l’any 1939, poc abans que els nacionals entressin a la vila el 6 de febrer d’aquell any. En el cas de Laura Gallart, ja vivia a França arran del seu casament i va ser detinguda per col·laborar amb la resistència. Tots ells van acabar en camps de concentració, d’on només en van sortir amb vida Josep Solana i Laura Gallart
El palafrugellencs deportats
Francesc Aymerich i Frigola nascut a Mont-ras l’11 de febrer de1896 i mort a Gusen el 7 de desembre de 1941. En Francesc va aprendre l’ofici de barber a Barcelona, i es va casar amb Montserrat Bassa i Rocas de Llofriu, amb qui va tenir dos fills. El matrimoni es va instal·lar a Mont-ras on obriren un bar-barberia. Molt implicat en la política local, fou regidor a l’Ajuntament de Mont-ras el 1931 i alcalde del mateix poble el 1934, per ERC. Al final de la guerra, amenaçat de mort per simpatitzants franquistes de la zona i davant la certesa que els qui havien ocupat càrrecs públics serien represaliats, va fugir a França on va anar a parar al camp de refugiats d’Argelers.
Als 44 anys i coincidint amb l’inici de la guerra entre França i l’Alemanya nazi, el govern francès l’envià a fer fortificacions defensives a les fronteres amb Alemanya amb una Companyia de Treballadors Estrangers. Després de la derrota de l’exèrcit
francès i de l’armistici del juny de 1940, però, els refugiats espanyols van
passar a ser considerats presoners de guerra, condició que perderen en ser declarats “apàtrides” arran de la negativa a reconèixer-los del govern espanyol.
Com a presoner de guerra, inicialment Francesc Aymerich fou internat a l’stalag o camp de presoners XI-B de Fallingbostel amb el núm. 87.066, però més tard, el 27 de gener de 1941, fou deportat amb un comboi ferroviari fins a Mauthausen on ingressà amb el núm. de matrícula 6.223. D’allà, el traslladaren al terrible kommando (subcamp) de Gusen el 29 de març de 1941, amb el núm. 11.172, on morí al cap de pocs mesos, el 7 de desembre de 1941, amb només 45 anys. Dos anys més tard, el 1943 la família rebé un certificat de defunció on constava que havia mort de pulmonia.
Joan Bosch i Mauri, nascut a Palafrugell el 2 d’agost de 1907 i mort a Gusen el 21 de novembre de 1941. Taper de professió, estava casat amb Joana Navarro de la Torre, amb qui vivia al carrer de la Font de Palafrugell, juntament amb les seves dues filles Maria i Concepció. Havia fet la guerra de voluntari al front d’Aragó i després va fugir a França. Allà, arran de l’ocupació nazi, fou detingut suposadament per negar-se a treballar en una benzinera que servia a l’exèrcit nazi i enviat a fer treballs de fortificació al nord-est de França amb una Companyia de Treballadors Estrangers. Detingut pels alemanys, va ser internat inicialment a l’stalag o camp de presoners V-D d’Estrasburg amb el núm. 3.169.
Més tard, Joan Bosch deixà de ser tractat com a presoner de guerra quan el govern franquista es desentengué dels presoners republicans espanyols i enviat amb un comboi ferroviari a Mauthausen el 13 de desembre de 1940 amb el núm. de matrícula 4.638. D’allà, el 20 d’octubre de 1941 fou traslladat al kommando de Gusen amb el núm. 14.233. Morí un mes més tard, el 21 de novembre de1941. Oficialment digueren a la família que havia mort d’un atac de cor, probablement per l’excés de treball o per no haver pogut resistir més les macabres dutxes d’aigua glaçada d’aquest camp.
Baldomer Paguina i Mulà era nascut a Palafrugell, al veïnat d’Ermedàs, el 25 de gener de 1906 i morí gasejat al castell de Hartheim el 17 de desembre de 1941, tot i que la família es pensava que havia mort a la Guerra Civil. Havia anat a la guerra
obligat perquè havien mobilitzat la seva quinta i, tot i que no tenia cap militància política, al final degué optar per creuar la frontera per por a les represàlies dels vencedors, o bé, seguint les ordres dels seus superiors.
Durant la Segona Guerra Mundial fou empresonat a l’stalag XI a Bad
Fallingbostel amb el núm. 86.622 fins que el 27 de gener de 1941 fou deportat a
Mauthausen amb el núm. 6.086 i vint dies més tard ja formava part del
kommando de Gusen (núm. 10.185). Fou assassinat a Hartheim el 17 de desembre de
1941, deu mesos després d’haver estat deportat.
Josep Solana i Aupí, nascut a Palafrugell l’11 de maig de 1918, deportat a Mauthausen i alliberat d’aquest camp el 5 de maig de 1945. De ben jove, el seu interès per muntar i desmuntar coses el va portar a deixar l’escola i començar a treballar d’aprenent a un taller mecànic. En començar la guerra, i amb només 17 anys, es va allistar com a voluntari i fou destinat a la Unitat de Vigilància de Costes i Duanes d’Isòvol, a prop de Puigcerdà.
Davant l’arribada de les tropes franquistes, el febrer de 1939, passà a França i acabà malvivint mig any en els camps de refugiats del Vernet i de Setfonts. Fart de misèria i gana, s’allistà en un Companyia de Treballadors Estrangers, concretament a la 106 CTE que feia tasques de fortificació i suport logístic a la zona d’Alsàcia. El juny de 1940, però, la Wehrmacht va capturar la seva companyia als boscos de Saint Dié,
als Vosges, des d’on els van fer anar a peu fins a Estrasburg, on foren
reclosos en un camp de presoners de guerra, l’stalag V-D d’Estrasburg.
Segons l’Amical de Mauthausen, formà part com en Joan Bosch del
comboi de 846 espanyols que sortí d’Estrasburg l’11 de desembre de 1940 i arribà a
Mauthausen el 13 de desembre de1940 on se li assignà el núm. 5.294. Josep Solana hi passà quatre anys i mig durant els quals fou traslladat a altres subcamps: en algun
moment del 1941 a Gusen, d’on tornà miraculosament, i més endavant, el
1943, al de Ternberg, un camp annex encarregat de construir una presa i
una central hidroelèctrica i on hi foren concentrats molts espanyols. Sembla
que les condicions d’aquest camp, eren lleugerament millors que les dels altres i que la formació d’electricista d’en Josep Solana li permeté d’accedir a un treball més o
menys qualificat que l’ajudà a sobreviure a Ternberg i a Mauthausen, on va
retornar mesos abans que el camp fos alliberat, el 5 de maig de 1945, per
les tropes nord-americanes.
Com molts dels republicans supervivents de Mauthausen, en Josep Solana fou
repatriat a França on es va quedar a viure. Es va establir a Vic-Fezensac, on treballà inicialment fent tasques agrícoles, però de seguida va entrar treballar en un negoci de lampisteria i electricitat. A partir del 1956, les seqüeles de la vida al camp de concentració li van començar a passar factura: a més de l’anomenada “astènia dels deportats” (un quadre d’esgotament generalitzat), patia greus trastorns pulmonars i digestius que el conduïren a una mort prematura amb només 48 anys, l’11 de desembre de 1966 a la localitat d’Auch (Gers), al sud de França.
Laura Gallart i Marquès, més tard Laura Kerwich i convertida en francesa arran del seu casament amb Joanny Alexandre Kerwich, va néixer a Palafrugell el 2 de desembre de 1896. Alliberada del camp de concentració de Ravensbrück per la Creu Roja el 9 d’abril de 1945, va morir a Perpinyà el 1976.
Laura Gallart va deixar Palafrugell molt jove i el 1919 es va casar a Perpinyà amb un artista de circ de Marsella, en Joanny Alexandre Kerwich. Des d’aleshores la seva vida va transcórrer majoritàriament per la zona de Perpinyà. A inicis del mes de maig del 1943, quan França ja havia estat totalment ocupada per l’Alemanya nazi, fou detinguda per la Gestapo del Voló a Ortafà, acusada de resistent i de col·laborar en un afer de pas clandestí de frontera.
Va estar empresonada inicialment a la Ciutadella de Perpinyà i després, probablement per ser dona, en algun hospital de Perpinyà, fins que fou transferida als camps de
classificació de Romainville i de Compiègne a prop de París. El 31 de gener de 1944
fou traslladada amb gairebé un miler de preses, majoritàriament franceses
resistents, al camp de concentració de Ravensbrück on ingressà el 3 de febrer
1944 amb el núm. de matrícula 27.181. Tal com es veu, doncs, va formar part del cèlebre comboi de les 27.000 juntament amb algunes altres deportades d’origen espanyol com la Neus Català. El 9 d’abril de 1945 fou alliberada de Ravensbrück per la Creu Roja i retornada a França.
Després de la guerra va continuar vivint a Perpinyà, amb algunes seqüeles de salut per culpa de la seva estada al camp de cpncentració. Laura Gallart va tenir sis fills, dels quals en van sobreviure quatre, un noi i tres noies, i va morir a Perpinyà el 6 de juny de 1976.
El Projecte Stolpersteine
El Projecte Stolpersteine neix el 1996 a Alemanya de la mà de l’artista alemany Gunter Demnig (1947). Les Stolpersteine són petites llambordes o pedres que ens fan ensopegar i recordar així les víctimes del nazisme, la majoria de les quals no van tenir mai una sepultura amb el seu nom.
Es tracta d’un projecte que vol mantenir viva la memòria dels milions de persones que van patir l’horror nazi (jueus, gitanos, dissidents polítics, homosexuals, testimonis de Jehovà, discapacitats, etc.), tant si van sobreviure com si van morir assassinades. Al 2021 ja hi havia més de 80.000 llambordes disperses per tota Europa que parlen de persones concretes, amb noms i cognoms, no de números, i que serveixen per reflexionar sobre la magnitud de l’Holocaust.
Cada llamborda és única i es fa a mà de manera especial, precisament, com
a gest de respecte i humanitat que vol contrastar amb l’extermini burocràtic i industrialitzat dels nazis. Les fa l’escultor Michael Friedrichs-Friedlaender al seu estudi dels afores de Berlín. Des del gener de 2015, la Fundació Stiftung – Spuren – Gunter Demnig s’ocupa de la gestió d’aquest projecte i de la producció de les diferents llambordes a instància de les sol·licituds rebudes. A Catalunya qui fa la sol·licitud a instància dels ajuntaments és el Memorial Democràtic de Catalunya.
Palafrugell es va afegir al projecte Stolpersteine per acord del Ple municipal del 26 de juny de 2018. Des de l’Arxiu Municipal de Palafrugell s’ha procedit a identificar i recollir informació sobre les víctimes palafrugellenques, tasca que ha comptat amb la col·laboració de Marta Gallart i Alsina. D’aquesta manera, la vila s’incorpora a la llista de municipis catalans que han contribuït a homenatjar la memòria d’aquells seus conciutadans que, després de l’exili que va seguir a la derrota republicana a la Guerra Civil, van acabar deportats a camps de concentració nazis, on molts hi van trobar la mort.
