Sort que de tant en tant ens arriba una comèdia romàntica que reivindica el gènere, com és el cas de Palm Springs. Normalment es menysprea aquest gènere quan no és un problema del gènere, sinó de la mediocritat o previsibilitat de les propostes que ens arriben. Palm Springs, no ve a reinventar la roda, però està tan ben escrita i interpretada que és impossible rendir-se als seus peus i donar-li el títol de comèdia romàntica de l’any.
Palm Springs és una pel·lícula nord-americana independent que es va estrenar en el Festival de Sundance, celebrat a finals de gener, dels pocs festivals de cinema que s’han fet aquest any. La pel·lícula està protagonitzada per Andy Samberg (Brooklyn Nine-Nine, Popstar) i Cristin Milioti (Como conocí a vuestra madre, Fargo II i Black Mirror: USS Callister). No són dues estrelles conegudes per a tothom, però són una parella d’intèrprets molt solvent amb llarga experiència en comèdia. La química entre ambdós i la seva interpretació sensacional és un element clau perquè tot rutlli tan bé. En aquesta ocasió, Samberg experimenta, i treu molt bé, un paper que va enllà del registre de comèdia. En la resta del repartiment brilla J.K. Simmons, com sempre excel·lent, en un paper secundari que ens hagués agradat que hagués disposat de més minuts.
La premissa argumental a hores d’ara no és que sigui original. És la mateixa d’Atrapat en el temps, amb alguns elements de Feliz día de tu muerte. El protagonista es troba atrapat en un bucle temporal que el porta a viure el mateix dia cada dia. El dia en què ha estat convidat en un casament. A diferència del personatge de Bill Murray, la pel·lícula comença amb el personatge atrapat en el bucle i resignat a no poder canviar la situació, vivint tan bé com pot aquest dia, cada dia. Inesperadament, una altra persona entra també en el bucle.
Darrere la història d’enamorament, Palm Springs és capaç de parlar-nos d’altres temes sobre com afrontar la solitud o com actuar davant una situació sense sortida. Si resignar-nos o trobar una sortida, millorant-nos a nosaltres mateixos en el camí. El fet que el bucle sigui el dia d’un casament li serveix a la història d’Andy Siara i Max Barbakow, les ments creatives d’aquesta pel·lícula, a fer una crítica bastant salvatge i irreverent sobre les relacions sentimentals i especialment el matrimoni.
Després dels actors, el guió és el millor element de Palm Springs. Té molt clar cap on vol anar i què vol explicar. Està plena de detalls que vénen a reforçar el que veurem a continuació. La pel·lícula en un moment es presenta a l’espectador a través dels referents cinematogràfics anteriors, que si no explícits, tothom sap de quins ens parla el protagonista. És una manera que té el director i el guionista de dir-nos, d’acord, és la premissa d’Atrapat en el temps, però ara veureu com a part d’això podem ser originals i fer una pel·lícula que tot sembli nova i fresca. I ho aconsegueixen.
La pel·lícula és curta. Uns 90 minuts més que suficients per aconseguir explicar-nos aquesta història amb ritme frenètic, humor, ànima i tendresa. No us la perdeu.
- Publicitat -
