Parásitos

Bong-Joon-ho (Memories of Murder, The Host, Snowpiercer, Okja) torna amb aquesta pel·lícula, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes. 

És la història de dues famílies. Per un cantó tenim als Kim, que viuen de diferents feinetes després que s’hagin arruïnat. Per altra banda tenim els Pak, una família rica i acomodada. El cas és el que fill dels Kim acabarà treballant com a tutor d’anglès de la filla adolescent dels Pak. Aquest s’adonarà que ha topat amb una mina d’or i planifica estafar als Pak, col·locant de manera poc ètica a la seva família com a assalariats dels Pak. 

Després de treballar per mercat nord-americà, Joon-ho torna a Corea del Sud amb Parásitos per parlar-nos del conflicte de classes de la societat coreana, però fàcilment el conflicte és extrapolable a la crisis mundial de valors. 

Bong-Joon-ho sempre ha estat capaç de parlar de problemes profunds i mantenir que el cinema és també entreteniment. Parásitos és una clara resposta a perquè avui el cinema de Ken Loach no interessa a ningú. Mentre Loach segueix apostant per un maniqueisme avorrit. Bong-Joon-ho t’explica la mateixa idea molt millor. Ho fa de manera entretinguda, en el cas de Parásitos a través de la comèdia negra familiar, o en el cas d’Snowpiercer, a través d’una pel·lícula d’acció deutora de les grans produccions de Hollywood. De fet, la connexió entre Snowpiercer i Parásitos és molt clara. Podríem dir que Joon-ho ens explica la mateixa idea, però la manera de presentar-la és molt diferent.

Parásitos és una sacsejada emocional que es fa passar d’una banda a l’altra amb els diferents personatges. És una barreja de gèneres que comença com una sàtira social contra el capitalisme i es converteix en una pel·lícula de terror. Tot això ho fa amb una facilitat que admiro. El guió està perfectament construït i ens anirà presentant diferents sorpreses fins al punt que no saps per quin camí et portarà. Tot i les seves poc més de dues hores, passa ràpid i el ritme està molt ben calculat. 

També ajuda un repartiment que està magnífic, amb noms i cares que aquí no ens són conegudes. Segurament el més popular sigui la de Kang-ho Song, el pare de la família pobre, actor sudcoreà de llarga trajectòria, al qual hem vist a The Host, Thrist o Snowpiercer, per exemple. 

Parásitos és d’aquelles pel·lícules que surts tocat després d’haver-la vist i que hores i dies després li continues donant voltes. No es tracta d’una pel·lícula comuna de bons i dolents. Tots els personatges són reals i construïts amb una riquesa, una dimensió, uns grisos i també una simpatia, amb la qual se’ns fa senzill sentir.ne empatia.

Tot allò el positiu que s’ha dit de la pel·lícula no és exagerat, és just el que és Parásitos. Per aquells que tinguin algun prejudici pel cinema oriental, traieu-vos-el del cap. El cinema coreà és dels que més s’acosten a la manera d’entre del cinema occidental. Et fiques dins de la pel·lícula des del primer minut i no en surts fins els crèdits finals.
Per si en voleu més, tenim una tertúlia sense espòilers de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.