Marc Busqué: “A la indústria musical i a tot arreu hi ha mamoneo”
Hem quedat a les 17:00 a casa seva. Rebo un missatge 10 minuts abans on m’escriu que millor a una cafeteria, que necessita airejar-se de la feina. Arribo a la plaça on és la cafeteria i m’assec. En qüestió de minuts apareix; camina despreocupadament, amb el cabell llarg i deixat anar, porta una dessuadora del seu grup “Crisix” i al damunt una jaqueta llarga. Mentre s’apropa mira als voltants -hi ha poca gent-. M’estén la mà i em saluda; tres caps més amunt miro com em somriu i pregunta: “Ei! Què tal tot?”. Ja asseguts a la taula, un tallat amb llet de soja i un cafè sol que insisteix a pagar ell. Li ofereixo -com ja anteriorment- si vol mirar les preguntes per si hi ha alguna que pot no voler contestar. Mira de reüll el full i amb un somriure em diu: “Tu ets el periodista, dispara!”. Poso en marxa la gravadora del mòbil i comencem.
Marc Busqué Plaza o millor conegut als escenaris com “Busi”, és un músic Igualadí (capital de la comerca de l’Anoia) que s’encarrega de la guitarra rítmica al grup de thrash metal Crisix. Actualment Crisix és, si no el que més, un dels grups més influents del gènere a Espanya i de cara a la resta del món. La seva carrera musical va començar, de forma seriosa, després de guanyar el Wacken Metal Battle 2010 (és un concurs internacional on diversos grups competeixen entre ells i a mesura que guanyen van pujant esgraons fins a arribar a la final). Després de 4 discs i tocar en els festivals més grans del món compartint escenari amb grups icònics; 10 anys després Busi segueix al grup com a fundador alhora que treballa fent management de pàgines webs i fent alguna que altra classe de guitarra.
Com veus la indústria musical estatal?
La indústria musical a Espanya està millorant cada cop més. Una cosa és la indústria musical de metal espanyol a Espanya i l’altra és la que s’internacionalitza; música que es fa aquí a Espanya i es vol importar a fora. És més fàcil que et funcioni alguna cosa cantada en castellà, la indústria s’adapta al consumidor i està ancorada en aquest rock en castellà, tot és castellà… .
Si no haguéssiu sortit d’Espanya, estaríeu estancats?
Recollir fruits fora és perquè prèviament has sembrat. Nosaltres ja portem anys darrere d’aquests mercats nous com són Alemanya i França. Malgrat això, que et funcionin les coses a fora costa més, molt més que aquí i no totes les bandes estan disposades invertir diners, temps i constància. Pots fer música a Espanya tocant els caps de setmana i amb un calendari estable; Espanya et dóna aquest grau d’estabilitat.
A fora, hi ha més nivell/catxe?
No necessàriament més catxe, però hi ha molta més competència. A Espanya som els que som; si que hi ha aquesta competició però no és tan exagerada.
També costa pel lloc d’on vens, a Espanya no tenen cap referent musical no és com si et ve un grup de França a Igualada ja penses en “Gojira” o “Rise Of The Northstar”; però si et ve una banda d’Israel, què?
“Angelus Apatrida” o nosaltres hem estat la punta de la llança, hem hagut d’obrir camí.
Et guanyes la vida tocant?
Em guanyo la vida amb la música però perquè també tinc altres projectes. Òbviament encara no podem fer el pas de tocar i només viure d’allò; ara ens estem obrint amb l’objectiu de poder viure amb el que dóna el grup. A Espanya fas una gira tocant els caps de setmana però quan surts ja et fas a la idea que estaràs mig mes fora i l’altre mig, si no et guanyes la vida amb això, has de tenir projectes alternatius.
Inclús sortint a la portada de Metalhammer.
Sí. En aquest punt no, estem en el punt d’invertir. Una empresa té uns anys on inverteix per assolir un nivell estable on es mantingui, i és el que estem fent.
-Referint-se al mòbil diu somrient: “Espera, m’apropo això tiu no sigui que no se’t gravi bé”.-
Bad Bunny va debutar professionalment sobre el 2016 i aproximadament (segons emprendefx.com) costa 100 mil dòlars bruts contractar-lo; sense anar més lluny, els Txarango van cobrar 12.000 euros per tocar a Calaf l’any passat. Un grup jove del gènere metal, com podríeu ser vosaltres que porteu: 10 anys i fa 7 del vostre debut amb “TheMenace”, crec que no cobreu això. Com veus aquest fet?
Riu. No, no cobrem això. Bé, hi ha diferents estils, Txarango per exemple és molt diferent del nostre. On ens estem intentant ficar nosaltres, és un berengenal. No vam ficar-nos en la música per ser rics, si no hauríem fet un altre gènere. Aquí està la dualitat: diners o satisfacció personal?
Us heu vist pressionats (per audiència, discogràfica…) a adaptar el vostre estil per arribar a més gent?
A veure, sempre hi ha recomanacions pero no solem fer-hi cas. Tenim un públic que li agrada el thrash metal i l’hem de satisfer. Però és normal que et donin…ehm, com es diu…? Suggeriments. Això, que em sortia en anglès (riu).
El gènere metal és minoritari. Influeix això als consumidors?
Ho és, però també és sòlid. Si no no s’ompliria un Sant Jordi quan venen “Metallica” o “Iron Maiden”. Aquest gènere ha evolucionat molt, ja no és com als 80; qualsevol pot escoltar metal avui en dia sense estar dins de l’estereotip metal. No crec que sigui tencat, crec que es força obert.
Parles de Metallica i Iron Maiden, grups grans. Quan venen, l’afició és capaç de pagar 200, 300 euros però quan toca un grup jove i emergent no surten de casa per veure’ls.
Això ha passat sempre. Aquest gènere fa que t’hagis de moure molt més, has de convèncer molt més…, si fan un concert de rumba et costarà menys acudir-hi que si és de metal.
A l’haver-hi una indústria més reduïda, es crea un monopoli que regula els grups emergents?
A la indústria musical i a tot arreu hi ha mamoneo, tràfic d’influències. Això es una cosa que està dins del joc. En la indústria musical has de tenir en compte que hi haurà grups amb més poder adquisitiu que tu i més influències i et passaran per davant, no pel nivell, sinó perquè saben tibar dels fils o tenen diners per fer-ho; hi ha gent que paga per tocar.
Fins que no arribis a un estatus on cridis l’atenció, hauràs de bregar amb tot això.
Heu estat víctimes o protagonistes d’una situació així?
A veure, si nosaltres muntéssim una gira portaríem un grup que nosaltres triéssim o escoltaríem suggeriments de la gent que tenim darrere. Tothom es mou per interessos.
Alhora de treure disc, amb l’Against The Odds per exemple, el passat 23 de Març, esteu en una posició còmoda? Sense por a no recuperar el que heu invertit o a que la vostra feina passi desapercebuda?
Si m’haguessis fet aquesta pregunta fa 4 anys potser hagués dit que si, per actualment, al veure que estem en els millors festivals internacionals, la bola ja gira sola.
No tenim aquesta preocupació i no perquè ens sobrin els diners, devem una pasta que flipes! (riu). Però has de confiar en el teu producte. Jo sé que d’aquí un més o dos ja pagarem els deutes.
Pensar en diners vol dir autofrustar-se: has de guanyar el que puguis, guanyar diners fent el que t’agrada es un puto privilegi. Després hi ha gent que ha tret un disc i al cap d’un any està amb catxs de 10.000 euros i han sabut fer-ho més ràpid que altres persones, però a darrera hi ha molts factors… . Casa del veí no sé com està però a casa meva estic content amb el que tinc. Amb l’expectativa de guanyar deu mil euros al mes, no estic al projecte adequat.
Per concloure, com veus encaminada, de cara al futur, Espanya o Catalunya en el gènere del metall extrem?
Molt millor que abans. Cada cop les bandes deixen de ser garrules, em refereixo a que cuiden molt més els detalls. En els petits detalls és on marques la diferencia.
Bandes com “Metldown” o “We Exist Even Dead”, no sé si guanyaran molt o poc, però estan fent l’esforç de girar per Europa i estan demostrant que es pot fer cosa que abans hi havia aquest tabú i victimisme de “ningú ens vol a Europa”. I és molt sacrificat però si ho fas, dóna les seves recompenses; crec que el panorama nacional està donant símptomes de millora, cada cop s’accepten més grups Espanyols emergents .
Roi Iturregui
