És realment significatiu com acceptar plans inesperats pot portar-nos a experiències memorables, com em va passar ahir amb el cantant Passenger. Tot i conèixer poc la seva discografia, vaig anar al seu concert a Cap Roig.
Des del moment en què el britànic Michael David Rosenberg va entrar a l’escenari només amb la seva guitarra, va demostrar que no necessitava una banda si tenia la veu i l’essència per captivar-nos, i així va ser. Va començar la vetllada amb “All the Little Lights”, una cançó força emotiva que amb la seva veu trencada va captivar el públic des del primer instant.
És cert que, amb la quantitat de gent que hi havia, és possible que alguns dels assistents no entenguessin aquell anglès amb un accent tan característic i marcat. Però això no va importar, perquè el cantant tenia tot el necessari per saber portar un concert. Ell estava sol, amb la seva guitarra, no necessitava acompanyamennt. Va aconseguir, en moltes ocasions, dialogar amb el públic, ens va fer aixecar-nos, ballar, cantar, era la definició d’un concert distret.
Molts i moltes el coneixeran per “Let Her Go”, i ell mateix va començar el concert rient-se d’això, perquè segons ell “sóc famós per tenir una cançó viral, però abans tocava en pubs i em llançaven llaunes, ara estic aquí, bona nit Cap Roig”. També va deixar clar que “Let Her Go” no és “Let It Go”, i per si hi havia alguna nena de 10 anys, va advertir que no trobarien ni l’Elsa ni l’Anna, “només un britànic pelut”.
El cantautor va continuar amb cançons de la seva trajectòria musical que et transportaven completament a Anglaterra o Escòcia, amb sons folk i influències tradicionals. Rosenberg va seguir amb “Life’s for the Living”, amb un estribillo que deia així: “No ploris per la pèrdua, somriu per poder viure”. Continuament, explicava les seves cançons amb una història o una anècdota darrere, sempre amb l’objectiu d’animar al públic a seguir els seus somnis: “Jo era un músic de carrer, em passava viatjant per tocar al carrer, i ara sóc aquí, lluiteu pels vostres somnis!”.
A les acaballes del concert, Rosenberg va cantar “I Hate”, una cançó que manifestava tot allò que ell mateix odia: la cocaïna, els racistes, la falsedat d’Internet… Un sense fi d’arguments que acompanyava amb notes de guitarra animades que feien que el públic ballés i cantés.
El cantant va acabar el concert amb “Scare Away the Dark”. Ens va demanar a tots i totes que ens fiquéssim de peu i li féssim cors, i així va ser. Es va formar una atmosfera que, amb el paisatge, el mar de fons i la il·luminació, era digna de postal. El cantant es va acomiadar, però el públic seguia fent els cors de la cançó que ell mateix havia creat.
Així doncs, el britànic va tornar a sortir amb la seva guitarra per acomiadar-se de Cap Roig amb les cançons “Boomerang” i “Holes”, mentre el públic ja estava ballant i cantant sense parar. Acceptar la sorpresa i dir sí a plans inesperats pot portar-nos a moments inoblidables, i el concert de Passenger en va ser un clar exemple.
