Per algú com jo, la vida és allò que passa mentre sóc dins el teatre, per això no pareu gaire esment en el que pugui dir. M’assabento de les coses a pinzellades. Una mica de ràdio, una mica de xarxes socials, la televisió ja no existeix per mi i el que pugui sentir abans d’entrar a qualsevol funció.
Ara, que gairebé no hi sigui, no vol dir que me n’estigui de tenir la sensació que, als catalans, ens tornaran a plantar una llufa monumental. De natural ja no confio massa en els polítics catalans i la història, tota, la més recent i la que no ho és tant, ens ha ensenyat que tampoc hauríem de confiar de cap manera en els polítics espanyols ni en allò que anomenem Europa.
El primers sempre ens han enganyat i Europa… Bé, Europa me l’imatxinava més gran, més justa, més compromesa, més compassiva. Però la imaginació ja ho té això que no casa gaire bé amb la realitat, però d’aquí al cubell de runa moral que són actualment les institucions europees, n’hi ha un bon tros. Pel que fa a les negociacions amb el govern espanyol, hem passat del dret a l’autodeterminació a les engrunes: amnistia, ja veurem per a qui i per a quants, i trens. Però res en ferm.
I si hi hagués algun compromís ferm i tinguem qualsevol dubte sobre el que passarà, només hem de repassar la cessió de Rodalies del 2010, una altra penjada de llufa de manual: ens van deixar posar els horaris, però complir-los… Ai, amics, complir-los han estat figues d’un altre paner. Me’n vaig al teatre, que faig tard i la d’avui és bona, amb els anglesos de la Complicité.
