El Pep tenia ganes de celebració: fa quaranta anys que és dalt dels escenaris. Es diu aviat, però pocs artistes poden fer aquesta afirmació. Per celebrar-ho va convidar a un munt de companys de professió que són, per sobre de tot, amics. La gent feia cua per entrar al concert amb un somriure. Cançons com “Boig per tu”, “Envia’m un àngel” o “El tren de mitjanit” són la banda sonora de molts catalans i escoltar-les en directe sempre és màgic.
Tots els presents sabíem que era l’únic concert del disc. El Pep fa dies que explica que és una festa d’aniversari amb molts convidats i que, perquè de debò sigui irrepetible i especial, només se’n pot fer un. Tothom venia amb la lliçó apresa: no hi haurà gira, així que carpe diem, que passarem temps sense escoltar-les en directe.
Des de la primera cançó es va poder veure a un Pep Sala feliç. Si em permeteu la confiança, us explicaré una anècdota que la podeu elevar a categoria. Durant el concert vaig fer diverses fotos i, tornant a casa, les vaig enviar als meus pares. El primer ‘whatsapp’ de la meva mare deia: “al Pep se’l veu molt content i rialler”. I té tota la raó. Surt somrient a totes les instantànies. Durant les dues hores llargues que va durar ‘la festa’ s’ho va passar molt bé. No els hauria pogut celebrar millor: va combinar la seva passió, que és cantar, amb bons amics. La Sala Barts presenciava una complicitat sincera entre diversos amics que s’admiren i s’estimen.
Va tocar 25 cançons. Algunes sol, altres acompanyat. Algunes tocant la guitarra elèctrica, altres l’elèctrica. Saltant o assegut al piano. Va aconseguir fer ballar al públic i, minuts després, arrencar-los-hi una llàgrima. Riure i plorar, com a la vida. Es va ajudar d’una pantalla gegant rere seu que projectava diversos vídeos que ajudaven a crear un ambient determinat, segons convingués amb el missatge del tema. Des d’una flama viva fins a la projecció d’un videoclip.
Per l’escenari van passar artistes molt diferents que van oferir una versió totalment renovada dels temes. Des d’Èric Vergés de Els Catarres, fins a Adrià Puntí, passant per Roger Pera o el grup italià Hit Italy. Tampoc hi va faltar Jonatan Argüelles (de ‘Tornem a Sau’), Sicus Carbonell, el guitarrista Aurelio Morata o la violinista Simone Lambregts, entre tants altres.
Va interaccionar amb el públic i va contagiar la seva felicitat. Presentava a l’artista convidat amb una breu ‘batalleta’ i aquests, en acabar la cançó, bramaven, per exemple, “Per molts anys Pep!”, “això va per tu!” i “un dels grans, Pep Sala!”. Gent gran, matrimonis consolidats, parelles amb nens que encara tenen dents de llet i adolescents, aplaudien i ho repetien. Només per això, el Pep es pot sentir immensament afortunat. A qualsevol llar de Catalunya, algun diumenge la tarda, els avis, els pares i els néts poden estar escoltant una cançó seva. El talent és ageneracional i mai mor.
Quan agafi un tren a mitjanit, reproduiré els vídeos d’ahir. I em faràs somriure. Com fas somriure a tants catalans quan t’escolten de casualitat i els transportes a un bonic record. La màgia existeix. Gràcies. El públic, Pep, estava Boig per tu.
Abraham Orriols
Recupera l’entrevista que l’Abraham li va fer al Pep Sala, clicant aquí.
Font: Per no dir res
