A Celrà, al peu de les Gavarres, el passat 12 d’octubre, un grup de veïnes i amics van decidir que la millor manera de no celebrar el dia de la conquesta i genocidi hispànic a les Amèriques era organitzar la primera Fira del Disc. Va ser un esdeveniment modest fet amb moltes ganes i il·lusió, com solen ser totes les primeres vegades. La plaça Cors, un antic jardí privat recuperat com a espai públic, va acollir les paradetes de vinils i l’escenari per on hi van desfilar, al llarg del dia, grups i dj’s que acompanyaven als visitants mentre remenàvem discos com fèiem abans, fent lliscar les puntes dels dits per sobre d’aquells objectes quadrats i màgics que són els vinils. La festa va ser tot un èxit.
El nombrós públic que va treure el cap per la fira, però, tenia quelcom en comú; tots teníem l’edat suficient d’haver-nos criat entre aquests objectes fetitxe que van posar la banda sonora de les nostres vides i, en bona mesura, una manera comú, que no unívoca, de veure i entendre el món. La música de la nostra adolescència, de la nostra joventut i de la nostra maduresa, com els llibres que hem llegit, ens han fet tal i com som. Això em fa pensar en tot el potencial de transformació en tots els sentits que té la cultura: allò que es pot fer servir per imaginar primer i construir després un món millor, més just, solidari i equitatiu, també pot ser una instrument de dominació i sotmetiment quan l’eina és usada amb aquests fins.
Darrerament hi penso sovint, en això. Una de les preguntes cabdals del segle XX és com un poble culte com l’alemany es va deixar entabanar tan acríticament per un boig com Adolf Hitler. I hi penso perquè anem camí de repetir la història. Com es possible que en societats avançades estiguin tornant els personatges bojos com Donald Trump? Com pot ser que el feixisme estigui en alça a la civilitzada Europa? Com pot ser que persones cultes, catedràtics, editors, organitzadors de fires de llibres, comprin i comparteixin a casa nostra el discurs d’odi de la Sílvia Orriols? I doncs, per a què serveix la cultura? La meva resposta és que quan aquesta s’amaga únicament sota criteris de mercat capitalista, desposseïda de tota consciència transformadora, és un gran instrument al servei de l’opressor.
