El proper dilluns, al Palau Robert de Barcelona, s’inaugura una exposició dedicada als 25 anys de Flaix FM. A Flaix hi vaig viure (perquè a la ràdio no s’hi va només a treballar) entre el juny del 97 i el febrer del 2000.
A Flaix vaig entendre el que significa la màgia de la ràdio de debò i és que hi vaig aterrar convençut que aquella emissora que que en Juli i jo escoltàvem des de Pals o Palafrugell fent invents estranys i que sonava tan bé, en realitat era una ràdio molt petita que intentava fer-se un lloc entre les grans de manera ambiciosa i desacomplexada. I tant si se’n va sortir!
Ja des del primer dia van ser pioners amb la manera de comunicar. A Flaix els locutors tenien un estil diferent més propi de les grans emissores franceses, holandeses o americanes, que del to exagerat de la ràdio espanyola de l’època. De fet, allí hi va néixer una manera de fer ràdio que al sector es coneix com l’estil Flaix.
Doncs bé, 25 anys després, el cercle s’ha tancat i de nou, fent gal·la del seu fet diferencial, Catalunya es desmarca radiofònicament de l’estat espanyol. Amb la ràdio generalista, primer amb Catalunya ràdio i després amb RAC 1, Catalunya és l’únic espai on la ràdio líder no és la SER o la Cope i amb la ràdio musical, des de fa un parell o tres d’anys, és Ràdio Flaixbac, la petita germana gran de Flaix, la responsable de desbancar els 40.
També això només passa aquí i em sembla un bonic fet diferencial. Llarga vida a la ràdio arriscada!
