Aquest dissabte passat vaig tenir el plaer de participar a la conversa entorn a la presentació del llibre “Ensenya’m la llengua” del Dr. Antoni Beltran, a la llibreria Nollegiu, de Palafrugell.
Es presentava la segona edició, revisada i ampliada, del llibre del Dr. Beltran. Una feina tenaç i ingent per recuperar el lèxic d’àmbit mèdic d’arreu de Catalunya. A la taula vam comptar també amb la Maria Bruguera coautora del llibre “Coses sentides. El parlar de Palafrugell”, on es documenten les paraules i expressions més genuïnes del municipi amb l’objectiu de preservar el patrimoni i la riquesa oral.
La llengua és un entitat viva que experimenta una evolució constant, i és comprensible que admeti la incorporació de neologismes mentre que altres paraules que descriuen conceptes obsolets acabin quedant en l’oblit. Malgrat això, el que hauria de preocupar-nos a tots com a parlants és la preservació de les paraules que representen conceptes quotidians, aquelles que tracten sobre les relacions entre persones i el món que ens envolta.
Trobar gent jove de família catalana i escolaritzada en català que té menys capacitat d’expressió que els seus avis fa feredat. El Doctor ens explicava, que veu com als seus pacients més joves els manca vocabulari per expressar què els passa (com se senten, on els fa mal, quin tipus de dolor tenen).
En aquest context, estem fent referència a una disminució del vocabulari, a un empobriment lèxic. Això implica la simplificació de la llengua, és a dir, la reducció del repertori de paraules utilitzades per un parlant, en benefici de l’ús de “paraules comodí”. On la gent més gran, per exemple distingeix entre granissada (grans grossos, com favasses) i borradura (allò imperceptible, tenir la pell vellutada) els joves diuen directament “sarpullit”. Ho diuen a la castellana, i d’aquí poc segurament ho acabaran dient a l’anglesa, perdent l’ús de les paraules que ens són pròpies però també perdent el matís en la conversa.
I el tema dels matisos també és important des de la perspectiva dels metges. Ells primer han d’entendre al malalt i després saber explicar-li el diagnòstic amb un llenguatge planer. Si vas al metge perquè tens vertigen i et diu que tens una “labirintitis”, pots arribar a pensar que tens un mal dolent, però si et diu que tens un “cap rodo” et queda clar que tens una cosa que ja has sentit que tenia un familiar o un veí.
Tots som conscients del retrocés gradual que ha experimentat el català en els darrers 20 anys. Però no te perquè ser un procés irreversible. La llengua s’aprèn per osmosi, i des de les famílies, les aules o des dels mitjans de comunicació es pot fer molta feina. Fem-la!
