La gastronomia entesa com un refinament de la cuina bàsica, ha pres un protagonisme extraordinari en aquest segle XXI.
Seria difícil posar data a l’inici d’aquest interès social generalitzat pel menjar i el beure. Potser la concessió de la tercera estrella Michelin al Racó de Can Fabes d’en Santi Santamaria el 1994 i la tercera del Bulli el 1997 amb la descoberta mediàtica d’en Ferran Adrià podria considerar-se el punt de partida d’aquest fenomen que ara ocupa hores de radio, de televisió i fins i tot importants espais de diaris i revistes.
De llavors ençà tothom parla d’establiments amb estrella, però aquesta història, a l’Empordà va començar quinze o vint anys abans. A Figueres destacava amb força la cuina del Motel Empordà de Josep Mercader, un cuiner de Cadaqués però format a França d’on va tornar a amb un munt de criteris i tècniques gens habituals al sud dels Pirineus.
Al Baix Empordà, cinc joves nascuts a cavall dels anys 40 i 50, van iniciar també una gran revolució gastronòmica. Eren el Lluís Cruañas del Dorado Petit de Sant Feliu de Guíxols, en Jordi Budó del Can Toni també de Sant Feliu, en Carles Camós del Big Roc de Palamós, l’Eduard Gascons dels Tinars de Santa Cristina d’Aro i en Jaume Font del restaurant Sa Punta de la platja de Pals.
Ells van ser qui va substituir els plats de pedra de 18 centímetres de diàmetre per plats grans de 24 o 26 centímetres de porcellana blanca i les estovalles de quadres blaus i blancs per estovalles blanques i de fil, les copes “balon” de vidre tensat per copes Riddel i les cadires de balca per les de vímet amb coixí
Al fogons aportaren gust i refinament, l’ús dels productes de proximitat, la recuperació de plats de la cuina tradicional, que mai havien fet part de la proposta gastronòmica, i també alguns afrancesaments amb l’ús de nates i cremes de llet.
Aquesta tasca fou reconeguda aleshores amb una estrella Michelin, per cada un d’aquest 5 restaurant, i fou el pilar sobre el que s’assenta l’actual cuina de l’Empordanet i el prestigi gastronòmic d’aquesta comarca.
Amb els tres primer malauradament ja desapareguts, amb l’Eduard que va passar el relleu als seus fills Marc i Helena ja fa uns anys, la jubilació aquest any d’en Jaume Font i del seu germà Josep al front del Sa Punta posa fi a una història d’èxit incontestable, que es mereix sens dubte aquest petit reconeixement.
