Va, avui us parlaré de les nostres rutines com a mitjà de comunicació. És important que sapigueu com treballem i com ho fem per aconseguir les notícies que us portem cada dia. Quan ens arriba una notícia que cal investigar, el primer que fem és identificar quines parts hi estan interessades. Normalment n’hi ha dues. I ens posem en contacte amb totes dues, deixem que s’expliquin, i a partir d’aquí, fem la notícia combinant els dos parers, i afegint-hi el nostre criteri professional.
I ahir, en aquest procés, em va passar una cosa que no m’havia passat mai fins ara en l’àmbit de la informació local. Quan vaig acostar-me a un regidor d’un municipi de la comarca per preguntar-li per una qüestió que estem investigant, ell em va respondre que “encara no és notícia”. Hauríeu d’haver vist la meva cara. Què vol dir que encara no és notícia? Al regidor no li interessava que ho féssim públic encara perquè es volen esperar a poder anunciar-ho ells, a la seva manera, i en una roda de premsa pròpia. Evidentment, la resposta va ser: “Deixa’m fer la meva feina i ja decidiré jo si és notícia o no és notícia”.
No us puc dir qui va ser aquest regidor ni de quin poble és perquè no ho tinc gravat i no en tinc cap prova, i ell ho podria negar. I, al final, no és cap gran escàndol. Però sí que m’ha fet reflexionar que estem envoltats de petits Donalds Trumps. De persones que, des del seu petitíssim cercle, pretenen dictar als mitjans de comunicació com han de fer la seva feina.
I fixeu-vos, nosaltres tenim poques pressions polítiques perquè en depenem poc, econòmicament i orgànica. Però hi ha mitjans a casa nostra que no tenen aquesta sort, i així i tot, aguanten i fan un molt bon periodisme. Aprenem a valorar-los.
