Divendres Sant. Dotze del migdia. Aparcament de l’Esclat de Palafrugell. No hi cap ni una agulla. Cotxes fent voltes com voltors, esperant que algú tingui marxi.
Al bell mig de l’escena, un Mercedes GLA negre, matrícula de Barcelona, aparcat amb tota la tranquil·litat del món ocupant dues places. No una. Dues.
Els propietaris, una parella que frega la seixantena, arriben al cotxe. Deixen part de la compra al maleter. I se’n van, tan tranquils, a seguir fent compres per la zona. El cotxe? Continua allà. Estirat. Instal·lat. Com si el pàrquing fos seu per dret de sang.
Dissabte. Terrassa d’un restaurant a la platja del Port bo. Una altra parella. Perfil: Upper diagonal. Ell en silenci. Ella fumant. Acaba la cigarreta i la burilla vola —literalment— a terra, al bell mig de la plaça. Més tard, repeteix el ritual: cigarreta, glopet de vi, burilla a terra. El Port bo, transformat en cendrer de luxe.
Diumenge de Pasqua. Aparcament de la platja del Racó. Un Audi Q7 gris, d’aquests que semblen un transatlàntic sobre rodes, posa els quatre intermitents i s’enfila damunt la mitjana que divideix el pàrquing. Aparca. I el conductor se’n va tan tranquil a dinar al restaurant del costat. Un dels dos que hi ha. Com si la mitjana fos una plaça reservada per sa majestat borjamari.
Aquell mateix diumenge, una altra escena: dues famílies, que responen fil per randa al catàleg estètic del que estem parlant, comparteixen taula. Cinc criatures amb una energia que faria empal·lidir el circ Raluy. Una nanny que no sap on posar-se. I uns pares que no fan ni el gest d’intervenir quan un dels nens llença una tovallola que aterra, suaument, sobre la taula del costat.
Tot plegat, tan delicat com una òpera de Wagner tocada amb ukelele.
En Marc Giró, en el seu llibre Pijos, ho defineix a la perfecció. Aquesta gent ha vingut al món a fer el que els roti. Per dret propi. Perquè sí. Perquè poden. No és que estiguin per sobre la llei —això ja ho decidirà un jutge—, però sí que estan per sobre del civisme, de l’educació i del respecte per allò que els hi queda a sota.
Són els mateixos que, durant la pandèmia, llurs fills muntaven festes enmig dels camps empordanesos i els deixaven fets una merda. Són els mateixos que es presenten als festivals convidats per una marca, i passen el concert explicant-se batalletes amb un gintònic a la mà, mentre tu —que has pagat l’entrada— te’ls menges amb patates.
I que quedi clar: jo estic absolutament a favor del turisme. I del posicionament de l’Empordà com una destinació per a famílies i per a gent amb poder adquisitiu.
Tampoc em cauen els anells de criticar la gent d’aquí que es ven un camp per un milió d’euros i després plora perquè hi fan un bloc de pisos. Que renega perquè els seus fills no poden accedir a l’habitatge, però ha venut tot el que tenia a preu d’or. Que es queixa del trànsit d’estiu, però viu del turisme. Que diu estimar el paisatge, però l’ha liquidat pel preu just.
Però nais… és que els hi poseu amb safata perquè us critiquin, que us diguin pijos pixapins i que aquells que des del cunyadisme a principis de maig ja voldrien “que arribi setembre perquè marxeu” tinguin motius per renegar-vos. És que sembla que hagueu estudiat —com diria el meu pare— a la Universitat de Porqueres.
Sovint, teniu el títol ben guanyat.
