Ara que ja ha passat un estiu més, la calma va tornant arreu. Amb el començament de curs, la represa de les activitats laborals i les rutines habituals, la gent i l’entorn es recupera lentament de la ressaca canicular, del pic infernal de feina, i de la invasió xarbotadora de població aliena. Els locals comencen a desentumir-se, a relaxar-se, a fer plans. La tardor no sabem si ens durà pluja, però com a mínim figura que segur que ens durà serenitud.
Un any més, amb el bon temps van arribar els forans. En un moment donat, els propietaris es van començar a vendre els masos i els terrenys a veïns rics de Barcelona, que van venir a trobar aquí una pau que a ciutat els és desconeguda. Venien en busca d’autenticitat, d’aire pur, de contacte amb la natura, de menges menys refinades però més gustoses. Tomates de veritat. L’experiment els ha resultat menys romàntic que no pas la idea primordial. La tardor és massa humida, i a l’hivern no troben res per fer, així que prefereixen marxar a esquiar a la Cerdanya. A la primavera es comencen a despertar com cargols, a partir de Setmana Santa comencen a desfilar puntualment, primer amb discreció, arribant a l’expansió nivell plaga al pic de l’agost, que és quan tot esdevé seu. Els seus festivals, els seus llistats de restaurants de moda, les seves galeries d’art efímeres, les seves dèries, les seves fresses, les seves vestimentes, el castellà com a llengua preferent. Golf, barco, pantalons curts de colors, camises de lli arremangades (polos pel jovent), nàutiques, vestits llargs vaporosos. Morenos de catàleg, cossos esculpits al gimnàs, rostres plastificats, farcits de vitamines punxades, retocs justos al front i sobre les celles, rossos suposadament naturals. Guapos treballats. Els he tingut a casa, hi he dinat, hi he sopat i alguns els tinc per amics i uns pocs com a molt amics. Però a la majoria els tolero poc. Els desconcerta l’actitud dels locals, que troben exageradament bel·ligerant. També som d’aquí, diuen. Es creuen iguals, però vesteixen diferent. No es relacionen amb ningú que no siguin els seus, fora d’als qui contracten per servir-los, els cambrers que els atenen als restaurants, els dependents de les botigues on compren, els qui paguen per arreglar-los les cases (si és que contracten algú d’aquí). No hi tenen interés. Em fascina aquest comportament. Fan el que farien a Barcelona però trasplantats a un nou paisatge que a penes observen, que no comprenen, al que viuen aliens. I quan arriben les acaballes de les vacances pleguen veles, recullen i fugen esperitats, com les orenetes que un bon dia els entra el Zugunruhe i fins l’any que ve. D’un grup de gent que comparteixen interessos comuns, que es relacionen entre ells i tendeixen comportar-se i a vestir de manera similar, se’n diu tribu urbana. A aquests que ens han tocat, per la seva conducta ornítica, jo els anomenaré pijos migratoris estivals.
