Sis anys després de la quarta pel·lícula arriba la cinquena entrega d’una saga que creativament és un desastre des de la segona part, però que, mentre continuï generant beneficis i Johnny Deep necessiti pasta, en aquesta ocasió per refer-se de la seva ruïna econòmica, ens en caurà una nova entrega de tant en tant. Els realitzadors són la parella de norueccs Joachim Ronning i Espen Sandberg, que van saltar a la fama gràcies Kon-Tiki, tot i que anteriorment havien rodat pel mercat nord-americà l’oblidable Bandidas.
L’argument és bastant simple i construeix una aventura a través d’un McGuffin i un dolent random que interpreta Javier Bardem. Jack Sparrow està en el punt més baix de la seva vida, més o menys com està Johnny Deep ara mateix. El cas és que el persegueix el Capità Salazar, a Sparrow, no a Deep. Salazar i la seva tripulació de fantasmes han escapat del Triangle del Diable i estan disposats a matar a tots els pirates que suquin els mars. L’única forma de vèncer-los és amb el llegendari trident de Posidó. Per trobar-lo, Sparrow haurà d’aliar-se amb Henry Turner, un jove mariner de la Maria Reial britànica i fill de Will Turner.
Piratas del Caribe: La venganza de Salazar és la segona millor pel·lícula de la saga després de la primera, de fet la única bona de tota la franquícia. La resta són pel·lícules igual de buides com qualsevol Transformers de Michael Bay, amb un metratge infame. En aquesta ocasió la saga torna als seus orígens, lloc del que mai hauria d’haver sortit i recupera els personatges originals que van interpretar Orlando Bloom i Keira Knightley, encara que sigui breument, per donar-los el tancament que no van tenir. Però ells no són els protagonistes d’aquesta història, ho són una nova parella de joves, amb els quals recreen la dinàmica que tenien els originals. Ells són Brenton Thwaites (La señal) que tot i que justeja, tampoc costa gaire arribar al nivell interpretatiu de Bloom. Per altra banda, ella, Kaya Scodelairo (El corredor en el laberinto) no aconsegueix que ens oblidem mai de Knightley. Però l’autèntica estrella de la funció és Johnny Depp que novament està completament deixat anar d’amaneraments, ganyotes i gesticulació diversa amb la qual ha construït el personatge de la seva vida. Però qui segurament s’endú el cor de l’espectador és Geoffrey Rush qui repeteix com a capità Barbossa, presentat com un dolent a la primera pel·lícula, que s’ha convertit en un més de la colla, com un dolent més de Bola de drac.
Voldria remarcar la durada de la pel·lícula perquè amb dues hores dura el just perquè no se’ns faci pesada, cosa que passava irremeiablement en els anteriors entregues. En general aguanta bastant el ritme i se li agraeix l’esforç de ser un retorn als orígens, tot i que no explica res de nou. A la part positiva també li veiem la picada d’ullet que fa al cinema clàssic de pirates.
En certa mesura, Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, entraria en la categoria de seqüeles que són remakes encoberts, com Star Wars. Episodi VII: El despertar de la força o Alien: Covenant. El risc és mínim, vol apostar sobre segur i repeteix un esquema que funciona, però amb menys gràcia i frescor que la primera pel·lícula.
- Publicitat -
